Marc Marginedas, periodisme al camp de batalla
“¿Què feia un home de 40 anys com jo en aquell punt perdut de la volàtil frontera turco-siriana, comportant-se com un col·legial àvid d'aventures?” S'ho pregunta Marc Marginedas, enviat especial d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, a la pàgina 224 de 'Periodismo en el campo de batalla' (RBA), la crònica periodística i personal en què recull la seva experiència professional de gairebé tres lustres “després del rastre del gihad”. Es tracta d'un interessant recorregut que es remunta fins a la guerra civil d'Algèria dels 90 i que transcorre per les de Txetxènia, l'Iraq, el Líban, l'Afganistan, i el Pakistan per culminar en les que són conseqüència directa de la primavera àrab: Líbia i Síria. Tot un exorcisme de l'obsessió compulsiva per un Islam en efervescència i que viu una transició traumàtica com a revulsiu contra anys de submissió a Occident.
A Síria, com molts altres llocs abans, Marc Marginedas ha corregut riscos que probablement no compensen els resultats, per brillants que siguin, però se suposa que és el preu just a pagar per ser testimoni en un conflicte sense regles ni fronts definits, en què cada dia són assassinades desenes de persones, on la premsa no té cobertura legal ni protecció diplomàtica, sense visat ni garantia que la sortida del país sigui tan afortunada com l'entrada, on el periodista és sovint un testimoni incòmode a qui eliminar. Potser per això, a ell, com a tants dels seus companys en zones de guerra, tot i ser conscients de la necessitat d'explicar el que passa (perquè la brutalitat que s'acarnissa en els més febles s'alimenta de la desinformació), el turmenta el dubte de si estarà fent el que és correcte i raonable. O de si no haurà arribat el moment de passar el testimoni.
Us explicaré una batalleta que pot il·lustrar aquest dilema, reflex d'una situació perillosa, però que la majoria dels corresponsals de guerra professionals trobaria gairebé rutinària. Si la porto a col·lació és perquè la vaig viure amb Marc Marginedas i té relació amb la seva reflexió a Síria. El 2 d'octubre del 1999, pocs dies després que el tàndem Ieltsin-Putin comencés a bombardejar Txetxènia en una “operació antiterrorista” per facilitar l'ascens al poder de l'antic coronel del KGB, un nodrit grup de periodistes, entre ells set espanyols (el Marc inclòs), entràvem a la república rebel, des de la veïna Ingúixia i, al cap de poc, érem rebuts a Grozni pel president Aslan Maskhàdov. Amb ell estàvem quan va arribar la notícia: les tropes russes havien travessat la frontera. “La guerra ha començat”, anunciava el líder independentista. Érem al lloc adequat en el moment adequat.
Els dies següents, vam viatjar a punts diversos del front, vam sentir el soroll i l'olor de les bombes, vam veure els llocs d'avançada txetxens, vam entrevistar ferits i refugiats i vam córrer “riscos raonables”, segregant adrenalina no tant per la por com pel temor que la nostra crònica no arribés a la redacció central abans de l'hora de tancament.
El pitjor va ser que, des de l'administració de Maskhàdov, ens va arribar aviat el consell que abandonéssim Txetxènia amb urgència perquè ja no es podia garantir la nostra seguretat, i no per la guerra sinó perquè diverses bandes de segrestadors planejaven capturar-nos per exigir rescat. Això, el pitjor malson d'un reporter, era llavors la indústria més lucrativa en la república caucàsica, i va privar-la de l'aura heroica del primer i victoriós conflicte amb els russos (1994-96). L'avís no va caure en sac foradat i, en dos dies, se'n van anar tots els periodistes d'altres nacionalitats… però ni un dels set espanyols. Érem amics, però també competidors, i cap se'n volia anar si el company d'un mitjà rival quedava enrere. Si això no era temeritat, s'hi assemblava bastant.
A mesura que les advertències es feien més apressants i que la sensació de perill creixia, es va anar imposant la necessitat marxar. Cada nit, votàvem a favor de sortir corrents el matí següent, però, arribat el moment, algun canviava d'opinió, i la resta també es feia enrere de manera immediata. El Marc no era dels que tenien més pressa per anar-se'n. Quan l'amenaça es va fer opressiva, tres o quatre dies després, vam sortir en bloc, després de sobrepassar el límit raonable. ¿Vam fer el que havíem de fer al quedar-nos tant de temps? Jo, amb 51 anys en aquell moment, ho vaig dubtar tant o més que el Marc a Síria 13 anys després.
Notícies relacionadesEn aquell grup de Txetxènia hi havia magnífics reporters de guerra i excel·lents persones, com Julio Fuentes, d''El Mundo', i Ricardo Ortega, d'Antena 3. El primer va ser assassinat el 19 de novembre del 2001 a l'Afganistan. El segon va morir de dos trets durant un tiroteig a Port-au-Prince el 7 de març del 2004. No eren temeraris, només feien la seva feinal, com el Marc.
Article recuperat del blog de Luis Matías López
