Un marc més general per a això

El que està passant a Catalunya d'un temps ençà no pot ser comprès de manera adequada sense posar-ho en relació amb processos i tendències que desborden el marc estrictament català. No estic pensant ara en la crisi i en el fet, de sobres acreditat, que l'aprofundiment de la deriva independentista compleix objectivament la funció d'expulsar de l'agenda política el debat sobre les polítiques públiques empreses pel Govern català.

(És evident que el mecanisme de desviar a Madrid sistemàticament totes les retallades, desmantellaments de serveis públics i privatitzacions que es puguin portar a terme  ha calat de tal manera en la ciutadania que a ningú sembla importar-li la contradicció flagrant que suposa que en aquest moment els portaveus del Govern català i dels partits que el sustenten repeteixin que l'única manera de sortir de la crisi és proclamant la independència com més aviat millor i, al mateix temps, suggereixin que hauríem d'esperar a començar a sortir de la crisi -se suposa que cap al 2016- per proclamar-la).

M'interessa ara cridar l'atenció sobre una qüestió més general i de diferent naturalesa, referida al que passa quan les forces polítiques renuncien a la seva funció de proposar objectius i estratègies i s'abandonen al seguidisme més desenfrenat d'organitzacions socials, assemblees i moviments diversos. Aquest abandonament és probablement l'últim episodi fins al moment del deteriorament de la política i els polítics de què tant s'està parlant des de fa uns anys.

Les situacions que es produeixen últimament, amb els partits «deixant en llibertat» els seus militants i quadros per assistir a un determinat acte polític, barrinant la possibilitat de fer un prereferèndum dins de la mateixa organització per decidir quina proposta se li planteja a la societat, o l'involuntari acudit d'un corrent socialista que en un document recent declarava estar a favor que Catalunya fos un Estat «independent o no» (quan és precisament la resolució d'aquesta disjuntiva la que està en joc), ¿com han de ser interpretades? ¿En el sentit que tant els fa una cosa com l'altra, o en el sentit que no acaben de tenir gaire clara la millor opció? ¿També, arribat el moment d'un hipotètic referèndum / consulta, aquestes forces i corrents deixarien els seus partidaris en llibertat per votar el que volguessin? Però llavors, ¿quina funció compleix exactament una força política?

Recordo haver-li sentit en una entrevista televisiva a Artur Mas, quan per fi era el candidat a la presidència de la Generalitat a qui totes les enquestes assenyalaven com a guanyador, una afirmació que ja llavors em va cridar l'atenció. Preguntat per l'horitzó màxim de les seves reivindicacions polítiques per a Catalunya (concert econòmic, aprofundiment de l'autogovern, independència...), la seva resposta va resultar premonitòria de tot el que acabaria passant després. «No seré jo qui posi límits a les aspiracions del poble català», va afirmar rotund.

Potser aquesta resposta -molt probablement suggerida pels seus assessors de comunicació- estava anunciant alguna de les seves decisions posteriors més transcendentals. Sobre el rerefons d'ella, es fa evident el caràcter insuficient de la generalitzada interpretació que la seva decisió de cavalcar sobre l'onada sobiranista després de la Diada del 2012 va ser un simple error de càlcul o apreciació. Contràriament, des d'aquesta perspectiva vindria a representar l'estricta aplicació d'aquella manera d'interpretar l'activitat política que comentàvem abans i que sembla haver-se generalitzat (no és només per Catalunya per on s'ha propagat aquest virus), manera segons la qual els partits haurien abandonat la seva pretensió tradicional d'intentar convèncer la ciutadania de la bondat de determinades propostes a llarg termini per al futur de la comunitat, i haurien assumit una condició subalterna, gairebé auxiliar, d'altres instàncies.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquest nou plantejament l'eufemisme «posar-se al servei de la societat» estaria no tan sols amagant la incapacitat per delinear horitzons de futur d'una mínima consistència ideològica, sinó, potser sobretot, intentant legitimar una alarmant volatilitat programàtica.

Vet aquí l'escenari en què els nostres responsables polítics semblen trobar-se extremadament còmodes: si ni tan sols hi ha contracte electoral que hagin de complir (i per l'eventual incompliment del qual respondre) perquè res d'específic van prometre més enllà del mer estar atents al sentiment de la ciutadania, res hi ha de què se'ls pugui acusar. A aquest pas, si la independència no prospera, els nostres polítics sobiranistes acabaran donant-ne la culpa a l'ANC per reclamar el que no tocava.