Jugant a fet i córrer amb els fàrmacs

¿Qui no ha jugat mai a fet i córrer? Amb el pas del temps és un bon hàbit que es va perdent, ja que és un joc bastant interessant, com la majoria dels jocs infantils: és entretingut, millora l'agilitat i combina tàctica i velocitat. Però passa com en la majoria dels jocs, que quan hi ha molta diferència entre els jugadors es torna avorrit, perquè sempre s'enganxa el mateix i sempre hi ha els que s'escapen. Part de la gràcia del joc consisteix en un cert equilibri entre els jugadors i a fer que es mantingui l'incentiu de córrer, ja sigui per enxampar o no. I el joc acostuma a acabar-se quan algun dels jugadors decideix traspassar tota la càrrega del joc a qui enxampen, el temut «tocat i no jugo».

AMB LA INNOVACIÓ en el sector de la salut passa una mica el mateix que en el joc: l'emprenedor (que arrisca els seus diners en un projecte) ho fa perquè creu que en el terreny de joc hi ha altres jugadors que tenen ganes de ser empaitats i a qui en algun moment pot enxampar, és a dir, que hi ha la possibilitat que aquell nou desenvolupament es transformi en una compra. En el camp de la política farmacèutica vivim últimament instal·lats en el desconcert. Per una banda, legislem a base de reials decrets, fruit suposadament de la necessitat urgent (els increments pressupostaris anuals al voltant de dues xifres percentuals han estat la tendència des de principis de segle). Per l'altra, el comprador natural s'ha manifestat com a imprevisible quan decreta baixades de preus de medicaments de manera unilateral. L'escenari és percebut per molts dels actors com a desconcertant, entre el «tocat i no jugo» i la gallineta cega.

Estranyament, la decisió de la ministra Ana Mato de cobrar per certs medicaments d'ús hospitalari ha aixecat poca polseguera. Intentem racionalitzar-ho. Perquè un fàrmac sigui catalogat d'ús hospitalari ha de ser proposat pel ministeri atenent, entre altres, raons de gravetat de la malaltia i de control de la dispensació de productes. Qui fixa els preus dels fàrmacs és el ministeri, i ho fa atenent unes negociacions amb els promotors de la innovació segons criteris epidemiològics i de despesa. Ara resulta que es vol cobrar un copagament (tècnicament, una càrrega per a l'usuari), una mesura que serveix per contenir la demanda (que l'Administració prèviament ha estudiat i limitat amb l'establiment d'unes regles de prescripció, dispensació i indicació estrictes) o augmentar els ingressos (quan l'Administració ja ha fixat els preus).

Que els costos de la implementació d'aquesta mesura seran alts és una cosa probable, igual que ho han estat mesures semblants adoptades al Regne Unit, i qui sap si superiors a la possible recaptació. Els precedents del càlcul de l'impacte de l'increment de l'IVA no suposen un bon presagi. Que el copagament és inequitatiu no és discutible. Els incrèduls, que revisin la tendència de despesa en prescripcions farmacèutiques dels últims anys i veuran que l'euro per recepta (una altra forma de càrrega a l'usuari) o l'increment del copagament dels productes de dispensació ambulatòria van reduir el consum de manera desproporcionada. O que la introducció tardana de les mesures de copagament al País Basc reprodueix aquesta tendència.

Que els menys rics estan més malalts tampoc és una cosa que es discuteixi. És una obvietat que els que menys tenen paguen més en fàrmacs. Imposar un copagament en els productes de distribució hospitalària no es pot entendre. Suposadament són fàrmacs cars perquè aporten molts beneficis per a una gent molt malalta

-diagnosticada pels professionals del sistema públic- i perquè es dispensen en un sistema públic. ¿Què més falta per controlar la indicació? ¿Què pot fer el malalt? No hi ha cap motiu econòmic (no és un mercat lliure, sinó regulat), sanitari (el diagnòstic el fa un tercer) ni moral (¡només faltaria!) per fer-lo pagar.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Potser el problema està en l'establiment del valor d'aquests fàrmacs, i si valen el que costen. És un problema molt diferent. Potser requereix una anàlisi del sistema d'establiment de preus a Espanya, a Europa i al món més avançat. Un altre problema seria que els sistemes de control intern de la prescripció-dispensació no siguin prou eficaços, però això no s'hauria de traslladar a uns pacients que no han decidit lliurement que volen prendre una medicació sinó que algú els l'ha prescrit. Si el sistema no funciona, el problema és de la cadena d'establiment de valor, no de l'usuari. Si creiem que el sistema funciona, és una opció que podem discutir. En cas contrari, pagues i no jugo. Director de l'Institut d'Investigació

Sanitària Pere Virgili.