¿Catalunya sortiria de la UE?

En el debat sobre les conseqüències que tindria per a la Unió Europea una declaració d'independència en el si d'un Estat membre s'han fet sentir amb força els qui defensen que això produiria una exclusió sine die del nou Estat. D'entrada, cal dir que no hi ha cap norma de dret internacional ni de la UE que reguli expressament aquesta situació. Per tant, cap norma impedeix que el nou Estat esdevingui membre de la UE sense haver de superar un llarg procés d'adhesió.

Els quI no ho veuen d'aquesta manera utilitzen dos arguments. En primer lloc, al·leguen que l'article 4.2 del Tractat de la Unió Europea (TUE) impediria acceptar qualsevol nou Estat que hagués declarat unilateralment la independència. No obstant, ignoren que l'objectiu d'aquesta norma solament és evitar la ingerència de les institucions europees en les funcions que exerceixenels estats per garantir-ne la integritat territorial abans d'un eventual procés de separació. Ara bé, quan el nou Estat es crea de forma efectiva l'article ja no es pot aplicar. I tampoc podem oblidar que, abans de la creació del nou Estat, aquest article 4.2 s'ha d'interpretar a la llum de l'article 2 (obligació dels estats membres i de la Unió d'actuar sempre d'acord amb el principi democràtic).

En segon lloc, afirmen que en aquests supòsits cal aplicar literalment el procediment d'adhesió de l'article 49 del TUE, però obvien que aquest precepte és inadequat per resoldre una ampliació derivada d'un procés de separació en el si de la UE. Aquest procediment facilita la correcta adaptació de la Unió i de l'Estat adherit a la nova situació, cosa que no és necessària per a territoris on el dret de la UE ja s'aplicava amb normalitat.

Fins ara, l'única institució europea que s'ha pronunciat sobre la qüestió ha estat la Comissió, i ho ha fet per dir que únicament es manifestarà sobre les conseqüències jurídiques que tindria la creació d'un nou Estat quan un Estat membre ho demani expressament. El que la Comissió ens diu, entre línies, és que no hi ha una única resposta i que tot dependrà de les circumstàncies de cada cas. La Comissió Europea sosté que el nou Estat independent seria considerat un tercer Estat, al qual no s'aplicarien els tractats de la Unió, fent una remissió genèrica al procediment d'ampliació previst en l'article 9 del TUE. Això no és cap novetat des del punt de vista jurídic, perquè és evident que per aplicar el dret de la UE a aquest nou Estat cal que aquest ho sol·liciti i que la Unió ho accepti. La clau és determinar com s'articularia aquest procés i quina durada tindria.

És en aquest punt quan es comencen a confondre les coses amb la voluntat de provocar el pànic entre els ciutadans amenaçant amb les catastròfiques conseqüències d'una eventual independència. Els unionistes defensen que l'exclusió de la UE seria definitiva o molt perllongada en el cas d'una declaració unilateral perquè l'ingrés del nou Estat toparia amb el veto de l'Estat predecessor i d'altres amb tensions territorials. El cert és que una secessió no pactada pot condicionar enormement la resposta de la Unió, com també ho faria el comportament antidemocràtic d'un Estat membre que hagués forçat una declaració unilateral d'independència com a única via possible per implementar la voluntat democràtica majoritària dels ciutadans d'un territori.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La realitat és que la resposta a la petició del nou Estat hauria de tenir presents les circumstàncies del procés d'independència, el respecte al principi democràtic (article 2 del TUE) i les conseqüències socials, jurídiques, polítiques i econòmiques que tindria la decisió, tant per a la mateixa Unió com per als ciutadans i les empreses dels seus estats membres. La decisió de la Unió Europea pot anar des de l'exclusió definitiva fins a l'adhesió simultània, passant per solucions transitòries que facilitessin l'aplicació del dret europeu i l'adaptació progressiva a la nova situació.

Si la Unió optés per l'exclusió definitiva, els interessos dels membres i del nou Estat quedarien afectats molt negativament. Això es podria evitar amb una solució pragmàtica que evités el trencament entre la Unió i el nou Estat, sempre que aquest ho demanés i complís els requisits. A més, sembla fora de tota lògica que en un cas d'independència s'estableixi l'exclusió immediata del nou Estat, quan l'article 50 del TUE determina que per retirar-se de la Unió cal iniciar negociacions, que podrien allargar-se fins a dos anys, per regular la nova relació mútua i evitar els perjudicis que tindria per a tots els estats una retirada sobtada. En suma, no és possible afirmar rotundament que la creació d'un nou Estat en el si de la UE suposarà en qualsevol cas l'exclusió definitiva de l'organització. Professor de Dret Internacional Públic (URV) i membre del Col·lectiu Praga.