L'endemà de les eleccions alemanyes

A l'article de la setmana passada dèiem que l’endemà de les eleccions alemanyes hauríem de centrar bona part de la nostra atenció en el tema europeu. Perquè Europa (i per tant, tots nosaltres) té reptes que ja són indefugibles, i perquè, si bé enfrontar-s’hi és feina i deure de tots plegats, Alemanya hi haurà de jugar un paper no pas únic, però sí molt important. En certs aspectes, principal. I això és urgent. Urgent en termes de temps històric. I també en termes més conjunturals.

1. En termes històrics i de globalitat és evident que Europa perd pes demogràfic, polític i econòmic. Els geògrafs havien definit fa segles el nostre continent com una petita península del gran continent asiàtic. Una petita península, però, que gràcies a un gran i sostingut esforç civilitzador, a una formidable acció col·lectiva d’invenció de valors i d’idees, ha esdevingut durant molts i molts segles la part més creativa i més dinàmica del món. I avui segueix tenint un alt nivell. Però amenaçat o depassat en els àmbits que abans hem esmentat, el demogràfic, el polític i l’econòmic. I el tecnològic.

Sobre aquest darrer punt --el tecnològic i científic-- la Unió Europea va intentar reaccionar l’any 2000 amb el Tractat de Lisboa. Que es va fixar l’objectiu de l’any 2010 (en només deu anys) ser la primera potència tecnològica del món. Algun progrés hi ha hagut, però hem quedat molt lluny de l’objectiu. De fet, en conjunt, la primera dècada del segle XXI no ha estat bona per a Europa, si més no en termes relatius. És a dir, respecte als EUA i als països emergents, especialment els asiàtics.

2. Malgrat això Europa en general, i sobretot la UE, segueix essent una història d’èxit. Ho és perquè des de1945 no hi ha guerra a Europa (amb l’excepció dels conflictes balcànics) i ho és per la qualitat del seu sistema democràtic. I ho és també pel seu estat del benestar, sens dubte el millor del món. Per la seva capacitat de combinar productivitat econòmica amb qualitat de vida i política mediambiental.

Els europeus podem seguir sentint-nos orgullosos de ser europeus. Sobretot si això ho sabem combinar amb voluntat d’agafar un nou impuls.

3. Això --un nou impuls-- és urgent. Ara això no es pot ajornar. Amb la situació política alemanya aclarida --esperem que la manca de majoria del govern no comporti un entrebanc-- Alemanya ha de trobar la manera d’impulsar la unió política europea. Repetim-ho: ha de trobar la manera d’impulsar la unió política europea. És a dir, de combinar el lideratge econòmic amb la col·laboració política amb la resta de països de la Unió. Amb tots ells, encara que particularment amb França, en el marc d’un discurs de valors profundament democràtics, socials i ètics.

Si Europa, que era petita --una península asiàtica--, durant dos mil·lennis llargs s’ha consolidat i finalment ha exercit el lideratge ha estat per les seves idees i els seus valors. I ara, per agafar un nou impuls o simplement per salvar-se, haurà de recuperar i renovar les seves idees i els seus valors.

4. Parlem abans, però, de les decisions de caire econòmic, social, també polític i sobretot institucional.

La senyora Merkel va dir fa temps: "d’aquesta crisi només en podem sortir amb més Europa". Amb més capacitat de decisió a escala europea. Amb més unitat política. Plantejada, aquesta unitat, amb totes les garanties democràtiques. Amb escrupolositat democràtica --no caldria ni dir-ho--, però amb eficàcia i garantia de compliment.

Molt aviat tindrem un senyal de si Alemanya i Europa van per aquí: la Unió Bancària, és a dir, l’organisme i el mecanisme que han de fer possible que la Unió Europea controli el funcionament dels bancs europeus. Un fet especialment significatiu, atès que un dels factors principals de la crisi econòmica ha estat el mal funcionament del sistema bancari.

Es farà aquest pas? Serà de general acceptació? L’impulsarà Alemanya, que per una banda el reclama, però per l’altra podria voler-lo frenar?

5. Això serà un senyal molt significatiu. Però n’hi haurà molts més. De ben diferents. Per exemple, per què el programa de Lisboa sobre tecnologia i recerca no s’ha complert? El que havia d’evitar que Europa perdés posicions en el camp de la ciència i de la tecnologia. Perquè no hi ha hagut capacitat de fer complir els compromisos dels estats. Perquè no hi ha hagut prou poder polític a la Unió Europea. I com això moltes altres coses. En canvi n’hi ha hagut més a l’hora de fer complir les mesures d’austeritat. La Unió Europea i molt particularment Alemanya han disposat d’elements de pressió molt més potents. I d’una eina ja prou eficaç com ha estat el Banc Central Europeu. És a dir, capaç d’exercir una acció de govern. Ja en la línia del que se n’ha dit «més Europa".

Sobre el que es pugui fer ara a Europa, després de les eleccions alemanyes hi ha la incògnita, i l’esperança que hi hagi un cert relaxament de les polítiques d’austeritat. I és probable que n’hi hagi, però moderadament. En primer lloc perquè alguns països, sobretot del sud, encara no han superat les seves dificultats. I perquè l’opinió pública d’Alemanya i d’alguns altres països europeus, tot i ser conscients que cal evitar l’ofec de les economies encara no recuperades, reclamen disciplina i compliment dels compromisos. I tenen raó, sempre que actuïn amb flexibilitat.

6. D’aquesta tensió entre el nord i el sud, que en bona part equival a entre països exigents i països que han actuat amb poca o molta lleugeresa, serà bo que en parlem un altre dia. És un tema de gran contingut no només polític i econòmic, sinó de valors i de concepte de societat. Un tema massa profund i llarg per a tractar-lo ara superficialment. Avui l’únic que hem de subratllar és que això té relació amb el tema ja esmentat abans: ¿està Alemanya, campiona de l’exigència i de la disciplina (tot i que en un determinant moment, fa cosa de dotze anys, també la va transgredir), en condicions de força política i prestigi intel·lectual i moral d’exercir aquest lideratge?

7. No és una pregunta acadèmica. Ni fruit de la irritació dels qui es queixen d’una exigència alemanya que troben excessiva. És una pregunta que, entre d’altres, s’han fet alguns personatges tan alemanys i de tanta categoria com els excancellers de la República Federal, Helmut Schmidt i Richard von Weizsäcker. Un socialdemòcrata i un democratacristià. Són representants d’un pensament alemany que ha inspirat una formidable i molt positiva recuperació alemanya, en tots els sentits. També en el dels valors i del que en podríem dir l’expiació. I que segueixen essent autovigilants.

I està bé que ho siguin. De fet tot Alemanya s’autovigila. Ho va resumir bé un titular recent al 'The Economist' de fa poc dedicat a Alemanya. 'The reluctant hegemon', és a dir, hegemònic amb reserves. Però això no els ha de fer perdre de vista que ara Alemanya té també una altra obligació: la de contribuir al progrés europeu d’una manera decisiva. I això requereix lideratge. Compensat. Controlat i sobretot autocontrolat. Però lideratge.

I això ens fa tornar a Sikorski, ja esmentat en alguns d’aquests butlletins ('Alemanya i Europa', 'Més sobre la triangulació Alemanya, França, Mali' i 'El tema d'avui'). Sikorski, ministre d’Afers Estrangers polonès, és a dir, d’un país més d’un cop dolorosament enfrontat amb Alemanya. "El que realment preocuparia no seria que Alemanya exercís lideratge a Europa sinó que s’inhibís". Esperem que no ho faci.

8. Afortunadament no ho ha fet. Això sí, en companyia de França. Així fou a l’època de De Gaulle i Adenauer. Després de Giscard i Helmut Schmidt. Més tard de Miterrand i Kohl.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un esquema que responia a dos objectius bàsics: evitar noves guerres entre França i Alemanya i donar consistència al que és el motor d’Europa, que és l’eix francoalemany. I això cal subratllar-ho ara també: sense un bon funcionament francoalemany Europa anirà coixa.

Parlar de França no pertoca avui. Se’ns ha fet curt el paper. I el temps. Però ho farem aviat. Parlar-ne amb interès, afecte i un punt de preocupació. Perquè França pateix un cert estancament que és interès de tothom que superi. Perquè sense França, sense una França dinàmica i segura d’ella mateixa, Europa no jugarà plenament el seu paper. Afortunadament té prou pes en tots sentits, i prou història i prou vocació i consciència de la seva responsabilitat per a jugar-lo.