El 'sí' de les nenes

L'escriptor i activista francès André Malraux va dir: «La paraula no, fermament oposada a la força, posseeix una potència misteriosa que procedeix del fons dels segles». Per a més tard afegir. «L'esclau sempre diu sí». Són dos petits apunts del discurs d'un home compromès, en un acte de commemoració a la resistència francesa el setembre del 1973. A les persones i al conjunt de la nostra societat els costa respondre amb un no, per això moltes vegades ha de formar part d'un aprenentatge. I en aquest, a les dones se'ls ha ensenyat tradicionalment a dir que sí. La finalitat complaent del paper social en què queden incrustades les fèmines, aquell antigament anomenat recato -que era i és ni més ni menys que la seva eliminació de la competició de la vida pública- segueix viu. I, vist en perspectiva, sorprèn.

Quan Leandro Fernández de Moratín estrena el 1806 la comèdia El sí de las niñas carrega amb les crítiques més poderoses, entre elles la de la Inquisició. Amb la didàctica pròpia de la literatura il·lustrada i el propòsit crític del teatre neoclàssic, el text qüestiona la diferència d'educació entre nois i noies i els matrimonis de conveniència, l'eufemisme per als matrimonis forçats. Dos segles després, la desigualtat en l'educació es cronifica fins i tot als països amb més recursos i, per tant més avançats, segons consta als estudis fets i constaten els professionals del sector. Què no passa als llocs en desenvolupament.

Des d'allà i des d'aquestes cultures tornen les pràctiques d'aquells matrimonis de «conveniència» que ja s'havien eradicat. De fet, en la reforma del Codi Penal s'ha hagut d'atendre aquesta regressió. No fa un mes una nena iemenita de 8 anys va morir pels esquinçaments vaginals causats pel seu marit (d'edat adulta) en l'equívocament anomenada nit de noces, una violació emparada per les lleis i la societat iemenites.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta seria la situació extrema d'un país i una educació enfocades a l'absència total de possibilitats de resposta per part d'una dona. Però, més aquí, es pot trobar la subtilesa de l'entrenament en la complaença, mitjançant el qual a elles se les manté en la creença distorsionada que poden mantenir feliç a tothom. Un sí contemporitzador i llunyà a l'assertivitat que acompanya identitats i projectes. L'esquelet d'aquesta predisposició, que s'acaba assumint com un comportament normal, intenta calcificar-se tant com pot en el convenciment de ser inferiors a l'home. Aquest exèrcit complaent es conforma amb poc i es defineix per estar integrat per «noies bones». Res a veure amb el no de Joana d'Arc o Antígona que el mateix Malraux apunta al seu elogi sobre el decisiu no dels maquis a Glières al nazisme en la segona guerra mundial.

Tanta és la importància i la diferència entre un sí i un no de les nenes que, no per casualitat vinculat a les relacions sexuals, s'ha intentat estendre el missatge que quan una dona diu no, en realitat, vol dir sí. Un gran aparador per disculpar, en moltes ocasions, la violació de les dones. El no resulta tremendament agressiu quan el pronuncia una dona perquè, al mateix temps, resulta sorprenent, inesperat procedint de les persones educades per reafirmar només l'opinió dels homes. I el propòsit està tan arrelat que en el món laboral són elles a qui més els costa oferir una negativa com a resposta, per exemple, a més quantitat d'hores treballades, imprevistos, salaris baixos, mals contractes o situacions que, davant la possibilitat del rebuig masculí, reben elles. Com bramava un ministre davant la peça de Fernández de Moratín, el sí de les nenes serà la ruïna de l'autoritat.