Llàgrimes sobre mullat
La sentència del Constitucional sobre l'Estatut deixa la disposició addicional tercera com a voluntària
L'Estat ha pressupostat un 25,5% menys en inversions a Catalunya que l'any passat, el 9% del total. Amb tot, davant les queixes dels diputats catalans, a qui ha acusat de «plorar» injustificadament, la secretària de Pressupostos, Fernández Currás, ha assegurat que l'Estat ha augmentat de forma «contínua i sistemàtica» les inversions a Catalunya durant 10 anys i que ara toca a altres territoris. A més, ha justificat l'incompliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut (DA 3a), que obliga a invertir l'equivalent a l'aportació catalana al PIB estatal «perquè no hi ha diners».
Anem A pAMS. El problema no és que hi hagi menys diners a caixa, sinó la forma com es distribueixen els escassos recursos disponibles. Així, la inversió resta lluny del que correspon per població (16,5%) o per PIB (18,4%). Això, independentment del greuge comparatiu que suposa, constitueix un error estratègic pel fet que es penalitza un territori dinàmic. No en va, en un context de crisi econòmica, la provisió d'infraestructures de servei públic és un factor clau en el rellançament de la competitivitat i la creació d'ocupació. A més, són imprescindibles per maximitzar la posició de Catalunya com a porta de l'Europa Mediterrània, a fi d'obtenir una millora de les connexions amb la resta del seu entorn.
Si de cas, parafrasejant Fernández Currás, podríem dir que plouen llàgrimes sobre mullat. Fins al 2007 (primer any de l'entrada en vigor de la DA 3a), que, mandatava l'Estat a compensar la infrainversió acumulada durant 7 anys, el capital públic en infraestructures, d'acord amb les quantitats territorialitzades al Pressupost (PGE), sempre va ser netament inferior a l'aportació al PIB. En concret, durant el període 2002-2009, la diferència mitjana entre el pes del PIB català i el percentatge de capital públic sobre el total fou del 5,5%, de manera que Catalunya va perdre, de mitjana, un creixement del PIB de l'1,3%. A més, l'execució real mitjana del pressupostat pel grup Foment fou d'un lacerant 79%.
Amb posterioritat a l'aprovació de l'Estatut, els PGE del 2007 haurien d'haver consignat l'equivalent al 18,85% del total de les Inversions (4.022 milions d'euros). Per contra, la quantitat assignada fou del 13,9% (2.957,74 M d'euros), 1.064 M d'euros menys. A la vista d'això, el 17 de setembre d'aquell any, un grup de treball ad hoc, creat en el si de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, acordà una metodologia de càlcul de la disposició estatutària, i un grup de seguiment. S'acordà que la metodologia preveuria el càlcul definitiu per al moment en què la Intervenció de l'Estat validés les inversions liquidades, de forma que es corregís la quantitat per assolir l'equivalència al PIB. La liquidació definitiva del 2007 es produí dos anys després, i fou igualment de 3.209, inferior en 500,7 M d'euros a la que hauria calgut realitzar. Això comportà un nou acord per corregir la desviació (clàusula sisena de la metodologia), per tal d'acordar en el marc de la Bilateral altres projectes pendents de determinar, i inicialment no regionalitzats. Entre el 2008 i el 2010, els PGE van deixar sense assignar (722,8; 745,47 i 646,75 M d'euros) per aquest concepte.
Les darreres dades disponibles indiquen que, d'acord amb les liquidacions del 2008 i el 2009, hi ha hagut nous incompliments, amb quantitats no transferides a dia d'avui (759 i 259 M d'euros), a més que la liquidació del 2010 ni es va arribar a pactar. A partir d'aquell any, els PGE no han consignat els recursos d'acord amb la DA 3a, ja sigui per la política d'austeritat o distributiva aplicada, ja sigui per l'impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut (del 2010), que va desproveir-la de garantia normativa, i la va reduir a un mer principi rector voluntarista que no obliga l'Estat, com han evidenciat cruament els comptes dels successius governs de tot signe polític. Per tant, no ha d'estranyar ningú que la inversió hagi experimentat una dràstica disminució, sent la comunitat amb un major descens en recursos per càpita pressupostats, tot i ocupar la quarta posició en PIB per càpita, fins al punt que l'any 2014 se situarà a l'entorn de les xifres del 1999.
El fracàs en l'aplicació de la disposició addicional tercera és constatable, i l'esforç per reclamar el que la lògica econòmica dicta, infinit. La major part de la inversió estatal prové, a més, d'un discutible criteri redistributiu i no d'eficiència, motiu pel qual Catalunya continua acumulant un dèficit atàvic d'infraestructures, que, en el moment actual de crisi econòmica, se suma a les restriccions pressupostàries i es fa del tot insuportable. També firma aquest article M. Àngels Cabasés. Tots dos són autors de La inversió en Infraestructures de l'Estat a Catalunya durant el període 2007-2012.
