El masoca

Les albors d'un crac solen ser un prolongat idil·li en què cada nou gest ens omple de felicitat. Però en l'inici del nostre idil·li amb Neymar no hi ha hagut només carícies de jovenets: també tenim fortes dosis de 'bottom slapping'. Concretament, les que han aportat els rivals. A la 'cresta parda' li peguen molt i no ens estranya. En un esport on els egos, la territorialitat i les males arts són l'abecé des de les categories més humils, imaginin el que ha de ser per a un central professional veure aparèixer aquest figurí de 60 quilos disposat a driblar-lo i enviar-lo directe al Youtube. Res, home: cops a dojo. Entre tanta col·lisió, tantes faltes i tantes ganyotes de dolor hem descobert que aquest Neymar té molt més caràcter del que aparenta amb aquests aires de Justin Bieber. Si no fos un tio dur, s'hauria passat al pàdel tan bon punt va deixar el 'futsal' per descobrir la barbàrie del futbol autèntic.

El cert és que la duresa, en el futbol, no és només una necessitat del joc o una arma d'intimidació. També és una mostra de respecte. Quan al Messi postadolescent li van començar a pegar més que a Ronaldinho es va confirmar el que s'intuïa: ja era el millor i en l'elit ho sabien. La grandesa de Rivaldo no es demostrava només a base de xilenes, gols i aquell palmarès luxós, sinó també en els esgarrifosos marcatges que va patir de Hierro. En un esport on res és més decisiu que el desequilibri, els blaus a la tíbia demostren jerarquia i valen tant com els gols anotats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A més, passa que entre agressors i agredits sovint s'estableixen relacions entranyables. Quin gest més bonic el del Kun, al seu dia, amb el seu botxí, Cannavaro. Després de rebre l'enèsima puntada, des de terra li va indicar: “Això rodó, la pilota és això rodó”. Pensin també en les reiterades respostes golejadores de Messi a Pepe, en com Romário va posteritzar Alkorta amb una obra d'art o Simeone amb un cop de puny. En la ment del futbolista s'ha instal·lat com una veritat absoluta que si li peguen, alguna cosa ha fet bé.

Per entendre bé Neymar s'ha de pensar en la primera gran trompada que es va endur a la Lliga, en la segona jornada, a Màlaga, on va fer un driblatge a Jesús Gámez per sortir volant a continuació. Es va aixecar, suat i tossut, desprenent una certa duresa de púgil, un ”vostè pegui'm, que tinc un partit per guanyar”. Però la seva cara reconcentrada amagava alguna cosa més. Alguna cosa fosca. Potser el plaer del masoca més gran del nostre futbol.