Lliçons del tsunami irlandès
L’espectacular --per totalment inesperada-- victòria del 'no' (51,7%) davant del 'sí' (48,3%) en el referèndum de divendres a la República d'Irlanda per abolir el 'Seanad', el Senat irlandès, és, més enllà d’una derrota sense pal·litatius per al Govern del partit liberal-conservador Fine Gael i del seu soci, Partit Laborista, una victòria de la societat civil irlandesa al marge del color ideològic dels seus ciutadans, que reclamen des de l’inici de la crisi econòmica al seu país, el 2008, una “política” eficaç, honesta i transparent i uns “polítics” que portin a la pràctica aquest mandat ètic. La derrota també ho és per als qui pensen que l’opinió pública es pot mesurar i controlar a través de mètodes científics i que la societat civil és fàcilment manipulable per l’efecte de la propaganda política governamental o per la pressió dels partits polítics.
Anem a pams. El febrer passat el sondejos d’opinió sobre el referèndum que s’havia de celebrar divendres, 4 d’octubre, a la República d’Irlanda donaven un suport absolut als qui expressaven que votarien 'sí' a abolir el Seanad (80%) davant els qui s'hi mostraven contraris, una minoria dels ciutadans que sobretot apel·laven a la reforma de la Cambra alta. Ja en aquell moment algunes veus crítiques recordaven el partit governant, FG, que s’havia presentat a les últimes eleccions generals amb la promesa en el seu programa electoral d’introduir reformes al Senat (no pas d’abolir-lo) per convertir-la en una cambra veritablement representativa, democràtica i útil.
Quan a principis de setembre comença la campanya institucional pel referèndum, aquesta diferència per al 'sí' davant el 'no' és bastant similar i ningú dubta sobre el resultat final. Tots els partits amb representació al Parlament irlandès, el Dáil (en irlandès), inclòs el Sinn Féin i el Partit Socialista (anecdòtic en la vida política i parlamentària irlandesa), demanen als seus simpatitzants i votants el 'sí' a abolir el Senat. Només demana el 'no' a abolir el Senat el Fianna Fail, l’altre gran partit conservador que amb l'FG es van alternant en el poder des de la independendència d’Irlanda ara fa 90 anys de l’Imperi britànic. Les simpaties per FF o FG fins avui dia encara s’entenen, no per les diferències ideològiques --apenes irreconeixebles-- sinó pel posicionament i el paper que van tenir uns i altres davant el procés d’independència i elTractat anglo-irlandès del desembre del 1921.
Què ha passat perquè en el darrer mes, especialment en la darrera setmana, el 'no' hagi avançat el 'sí'? Primer, aquest resultat és una victòria no pas per a una “majoria” o una “minoria” silenciosa --utilitzo terminologia tan actual a Catalunya en els darrers mesos sobre la consulta--, sinó de la ciutadania que ha visualitzat en aquest referèndum els defectes i les disfuncions de les democràcies actuals sotmeses a un sistema de partits preocupats sobretot per la seva supevivència electoral i allunyats cada vegada més de la societat civil i dels canvis profunds d’una societat complexa i comunicativament hiperconnectada-hiperdemocratitzada. Segon, és la victòria d’una premsa independent respecte al poder polític. A aquests dos elements o eixos centrals s’hi han d’afegir com a mínim 10 raons principals que crec que expliquen les causes (i lliçons) d’aquest terretrèmol que ningú havia previst i que ha provocat un tsunami electoral realment espectacular:
1.-- El principal partit del Governant, FG, presenta a principis de setembre com a lema de campanya pel 'sí' a l’abolició: “20 milions d’euros d’estalvi; menys polítics”. FG i FF són els dos partits de caire conservador que des de fa 90 anys es van alternant en el poder estatal, provincial, comtat i local a Irlanda. Dir que amb la supressió del Senat hi haurà menys polítics s’ha vist per part de la premsa, dels líders d’opinió i de molts ciutadans com una mostra de cinisme i populisme. Més encara quan el mateix Govern de l'FG ha votat en aquesta legislatura en contra de les propostes de l’oposició parlamentària de reduir el nombre de diputats de la Cambra baixa com a mesura d’estalvi.
2.- No ha quedat clar --perquè no ha demostrat la coalició de Govern-- que l’abolició del Senat suposi 20 milions d’euros d’estalvi a l’any. En contra, diferents estudis han dit que el Senat costa al contribuent 8,8 milions d’euros a l’any. Paradoxalment, en el referèndum de divendres també es votava crear un nou Tribunal d’Apel·lació, amb el cost que això suposa, i que s’ha vist com un intent de control de l'FG del poder judicial. Al final, els irlandesos han votat “Sí” a crear aquest nou Tribunal (65% a favor) i hauran de continuar pagant per les dues cambres i per una nova institució! Per a més inri, el referèndum ha suposat una despesa de 14 milions d’euros!
3.- El primer ministre irlandès, Enda Kenny (FG), s’ha negat a mantenir debats televisius ni radiofònics. La coalició de Govern entre liberal-conservadors i laboristes ha tingut una actitud deliberada d’“infraexcitació” mediàtica del debat al voltant del Senat. Això s’ha interpretat com una manca de salut democràctica i de transparència de la coalició. Volien anestesiar el debat perquè no hi hagués debat i el que han provocat és un debat sobre per què no volien debat.
4.- Els mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita, ja sigui de línia editorial de dretes o centre-esquerra, ha estat molt crítica amb la falta de transparència informativa i les incoherències i el populisme i la hipocresia de tot el procés, especialment perquè el Govern de coalició no ha volgut incorporar en el referèndum una tercera opció: la reforma del Senat. La premsa irlandesa, torna a demostrar que més enllà de les línies ideològiques, davant els polítics (siguin del color que siguin) mostren una actitud severa respecte la corrupció, la doble moral i la hipocresia. A Irlanda hi ha poc espai per al periodisme sectari ni de “trinxera” política.
5.- Efectivament, el Senat irlandès és, objectivament, elitista i poc democràctic, com afirmava la propaganda del Sinn Fein i de partits minoritaris d’esquerra. Els senadors els elegeix en un 15% el primer ministre i la resta entre els representants polítics d’ajuntaments i altres governs locals i graduats d’una selecció d’universitats. Els ciutadans, però, han preferit mantenir aquest Senat elitista amb un mínim paper de contrapoder al Parlament que un Parlament amb tot el poder.
6.- Els ciutadans no s’ha mogut pel fàcil populisme del lema de campanya de l'FG, 'Menys polítics', sinó que han mostrat por a una democràcia amb només una cambra. No volen menys polítics ni menys política, sinó uns polítics i una política diferents, sobretot en un país on la crisi econòmica és vista per la ciutadania com a resultat de la corrupció i de la manca de competència en la gestió dels seus polítics. Com deia ahir dissabte a la televisió pública irlandesa (RTE) una responsable del grup de pressió per l’abolició del Senat One House, el missatge governamental d’estalviar diners ha estat equivocat perquè “què costa la democràcia? 20 milions? No es pot posar preu a la democràcia”.
7.-- En època de crisi econòmica, convocar un referèndum és un risc molt elevat per a un Govern perquè la inclinació dels ciutadans és utilitzar la convocatòria per castigar els que gestionen políticament. El 'taoiseach' (primer ministre, en irlandès) Enda Kenny i el viceprimer ministre, el laborista Eamon Gilmore, havien vist en l’equador del seu mandat que aquest refèrendum era fàcil de guanyar i que suposaria al capdavall un suport indirecte a la seva gestió. El resultat és que el referèndum s’ha convertit en un búmerang i les portades amb què han esmorzat avui diumenge a Irlanda tenien un adjectiu comú: “Humiliació”.
8.-- El referèndum ha accentuat el malestar de la societat civil per tot el que s’ha dit anteriorment. Com han afirmat membres del grup de pressió Democracy Matters, la convocatòria ha desmotivat una part de la majoria que fins fa un mes pensaven votar 'sí' per l’abolició --que han variat el sentit del vot per un 'no'-- i que els indecisos (un 20%) finalment s’hagin inclinat majoritàriament pel 'no'. Com acostuma a passar en els canvis radicals d’actituds, sobretot quan la majoria vota en sentit contrari al que la mateixa majoria preveia, només un corrent d’opinió basat en una profunda indignació, malhumor i desencant amb la classe política en el si d’una societat pot explicar un terratrèmol d’aquests característiques. La desafecció política, contràriament al que es pot pensar, no porta els ciutadans a renunciar a la política, sinó a demanar una altra política.
9.-- Un altre element molt important a tenir en compte i que el senador independent i multimediàtic David Norris, exultant en la portada d’avui del 'Sunday Times', ja deia dissabte al matí durant el recompte electoral: el poder de noves formes de comunicació com ara Twitter que li ha permès multiplicar el seu missatge més enllà dels seus prop de 30.000 seguidors. Perquè el 'no' d’aquest referèndum també és la victòria d’una opinió pública que ja no es basa en el poder absolut dels mitjans ni del poder polític, sinó que arrela en una complexitat que suma les xarxes socials i els 'social media' i que trenca amb el tradicional flux informatiu unidireccional de dalt a baix. Tot i això, en aquesta campanya, com s’ha indicat abans, els mitjans de comunicació han tingut un paper molt important per influir en el canvi d’orientació en les darrers setmanes.
10.-- I finalment, la derrota també ho és de les empreses demoscòpiques i de les teories psicosocials com l’Espiral del Silenci que apunten que davant d’un corrent majoritari l’individu acostuma a silenciar el seu vot o a apuntar-se al cavall guanyador. Ans al contrari, almenys pel que fa a aquest referèndum. L’inesperat 'no' en el referèndum irlandès ha estat conseqüència d’un fenomen psicosocial bastant anormal: una majoria sorollosa que apel·lava a introduir canvis o abolir el Senat pateix la influència d’una minoria silenciosa-sorollosa que critica la campanya amb el resultat que es crea un corrent d’opinió --detectat per les darreres enquestes-- que fa que la “majoria” acabi optant per un 'no'.
¿Es poden treure lliçons del resultat d’aquest referèndum a una possible consulta a Catalunya sobre la independència de Catalunya? El 'sí' o el 'no', per més majoritari que pugui semblar per sondejos i enquestes, pot patir un canvi si el mateix debat desmobilitza-mobilitza en un sentit o un altre. I el que ha estat clau per entendre el tsunami que ha viscut Irlanda: una part dels ciutadans han votat 'no' com a resultat que una de les preferències (la reforma) no ha quedat reflectida en la papereta de vot.
Avís per a navegants: quan una part dels ciutadans d’un país o d’una comunitat se senten exclosos d’un procés democràtic poden revertir el procés dissenyat pels qui promouen la iniciativa. I els líders que ho impulsen, com ha passat amb el primer ministre irlandès Enda Kenny, i el viceprimer ministre, el laborista Eamon Gilmore, poden patir un desgast molt gran en la seva autoritat que els pot abocar a un fracàs en les pròximes eleccions.
Notícies relacionadesEn bona part, amb la convocatòria del referèndum irlandès, la coalició de Govern entre FG i Labour no buscaven acabar amb un Senat elitista, ni reduir el nombre de polítics ni tampoc millorar la qualitat de la democràcia a Irlanda, sinó que amb un 'sí' majoritari i aclaparador buscaven un 'sí' a la gestió del Govern a meitat del mandat. Després de patir cinc anys seguits de retallades econòmiques i socials, els irlandesos no s’han empassat els pocs (i simples i cínics) arguments de l’estalvi de diners, menys quan el sou del primer ministre (República d’Irlanda: 4,3 milions d’habitants) és més alt que el del president dels Estats Units.
L’'establishment' polític irlandès no ha volgut o no ha sabut detectar aquests moviments sísmics que està provocant el principal partit polític en moltes democràcies actuals, un partit sense sigles que està despertant i arrossegant milions de ciutadans descontents i emprenyats: el Partit de la Desafecció. El tsunami irlandès és un avís per a navegants.
