La 'sagrada' unitat d'Espanya

No s'atreveixen -encara- a desenterrar l'adjectiu, mai lluny dels llavis de José Antonio Primo de Rivera i els seus coreligionaris, ubic al llarg del franquisme i gens infreqüent durant els primers anys de la transició. De moment el paper el fa el terme indissoluble, que igual que el primer pateix de la fal·làcia de petitio principii, o sigui que entén per demostrada i vàlida una cosa en realitat no provada. Tot justificat, és clar, per la Carta Magna del 1978 (títol preliminar, article 2), on se'ns informa: «La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols». Asseveració citada el 16 de setembre, segons aquest diari, i com si es tractés d'una sentència mosaica -és a dir, d'una veritat divina, immutable i irrefutable-, pel fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres Dulce.

AIXÒ EM VA feR  pensar en la contundent i esgarrifosa frase de l'últim Papa quan, a València, va parlar de «la meravellosa realitat del matrimoni indissoluble», ordenament que, gràcies a una Església inflexible dirigida per cèlibes impertèrrits, ha suposat un infern per a incomptables persones, grans i menors.

¿Com es pot seguir parlant seriosament, a aquestes altures, de la indissoluble unitat de la nació espanyola? ¿Se segueix creient, realment, que Déu -el Déu de l'Antic Testament, el de les plagues, el dels holocaustos, el de l'ull per ull- va disposar les coses perquè, consumada l'anomenada reconquista, extirpada la casta judaicomusulmana, acabada l'etapa habsburguesa i iniciada la borbònica, Espanya caminés sempre indissolublement unida fins a la fi del món?

Permetin-me assenyalar, a manera de comparació, que a la Gran Bretanya, amb el debat en curs sobre la independència d'Escòcia i el referèndum pendent, a ningú, ni al John Bull més fatxa -i d'aquests no en falten-, se li acudiria utilitzar la paraula sagrada en relació amb la configuració del país (on ningú troba a faltar l'antiga pertinença de l'avui República d'Irlanda). És més, allà a ningú, o gairebé ningú, se li podria passar pel magí afirmar que, si es produís la separació, significaria necessàriament la ruïna de la convivència tranquil·la dels nombrosos habitants de l'illa.

Encara amb la Constitució a la vista, he de dir que a mi em preocupa, des del mateix instant que va ser promulgada, l'article 8 de l'esmentat títol preliminar, en la primera clàusula del qual s'estipula que les Forces Armades tenen, entre altres missions, la de defensar la «integritat territorial» del país. Amb això es podia preveure el dia que, experimentat el creixement del perill català, es llancés contra els díscols una variant espanyola dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Mal assumpte.

Tornant a Irlanda, afegeixo que, per decisió del Parlament, es va treure de la Constitució, en el seu moment, la reivindicació, com a missió nacional, del «retorn» dels sis comtats del nord, encara part del Regne Unit. Reivindicació considerada altament ofensiva per la gran majoria dels habitants protestants d'aquells territoris. Això va constituir una mostra extraordinària de magnanimitat, pragmatisme, sensibilitat i maduresa política per part de Dublín. I ha donat fruit. Un dia, si hi ha reunificació irlandesa, serà per consens.

Posats a parlar de la unitat indissoluble d'Espanya, sempre m'ha cridat l'atenció que els  essencialistes no hagin advocat públicament per la vertebració unitària de tota la Península. ¿Que potser el projecte no hi cap dins dels designis divins? ¿No seria lògic que fos així? ¿Que no va sortir de Lisboa la Invencible?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

COM QUE ALS anys 30 ja hi havia per terres lusitanes una ben assentada dictadura feixista, els prohoms del jou i les fletxes no van insistir mai en l'assumpte, però sabem que ho tenien al cap. Avui, de totes maneres, el desconeixement del veí és tan absolut a Espanya que s'esborra literalment del mapa en els butlletins meteorològics televisius, com si no existís. I és tràgic que, al fallar el finançament portuguès, no hi hagi fons europeus per acabar les obres de la línia d'alta velocitat Madrid-Lisboa, estancada a Badajoz, i així facilitar el trànsit entre les dues capitals i la resta del continent.

Com José Saramago (i Günter Grass), un somia amb una florent i culta República Federal Ibèrica, però em temo que trigarà molt temps a néixer (si és que mai neix). Mentrestant, em conformaria amb el naixement de la Tercera República Espanyola, però tampoc sembla estar a només dues passes. Quina desil·lusió més envoltant.