¿Ho deu saber Wert?
¿Quants anys fa que Espanya viu en democràcia? (Gairebé 40) ¿Quantes reformes d'ensenyament? (Set) ¿Quants informes PISA llançats al cap de l'adversari polític? (Tots) L'arrencada d'Espanya ha coincidit amb la uniformització del model educatiu, que s'allunya de la tradició europea per submergir-se en la realitat dels EUA, la potència cultural dominant. Les persones expertes, les dedicades a l'ensenyament, els pares i les mares reaccionen amb preocupació davant les dades que ens situen en mal lloc en matemàtiques o comprensió lectora. Però no cal fixar-se en les avaluacions més rigoroses per adonar-se que l'educació és profundament deficitària perquè el seu objectiu final no és forjar persones sinó formar destacades enginyeres o mecànics.
¿No representa un fracàs rotund que una escolar, de 14 anys, hagi estat assassinada per l'exnòvio, de 18? ¿Aquesta fractura en la base de la mateixa educació no es mereix una condemna dels responsables del ram i una reflexió pública sobre el tipus d'ensenyament que es vol? Repassem: el model de família en què viu el noi, si va rebre formació sobre la igualtat en la societat, si en la recent llei Wert s'aborda aquesta qüestió, la capacitació del professorat del jove en matèria d'igualtat, les sèries que mira el noi, la publicitat i els mitjans de comunicació. Aquesta enumeració no és per concloure que la societat en té la culpa, sinó per visualitzar tots els terrenys en què es pot incidir i actuar per matar la larva del masclisme, convertida d'adulta en assassina de dones. Els menors, diu el manual, reprodueixen allò que veuen. És evident que sense un contrapès durant la seva educació. Així ho diu aquesta xifra: els casos de violència de gènere protagonitzats per menors han crescut un 33% en un any. Ens hem posat a computar aquest fracàs sense haver resolt el que ja sabem: l'assassinat de gairebé 40 dones aquest any. Els experts recorren a la concepció errònia de l'amor en les noies, aquell invent del romanticisme, en què elles estan condemnades a patir per aconseguir el premi, el príncep blau, que exerceix amb mà de ferro.
Però val més que no mostrem les cartes: l'educació en igualtat no consta. Ni en els textos, ni en els llibres de lectura, ni en les actituds del professorat ni en les lleis que s'ocupen que els menors sàpiguen llegir i escriure. L'educació ha deixat de ser ambiciosa perquè desisteix de la seva gran dificultat: la persona. L'educació integral ha deixat pas al repte de l'anglès. El balanç d'assassinades per violència masclista indica que elles i la majoria dels seus agressors han estat educats en democràcia. Elles, entre els 21 i els 40 anys. Ells, entre els 21 i els 50. I baixant. Sembla una gran veritat: l'educació necessita un canvi profund. Això, suposem, arribarà després d'articular paraules i frases buides en anglès.
Notícies relacionadesLes cadenes del passat ens lliguen malgrat tenir una enorme població universitària i ens impedeixen construir una societat lliure de violència. Els experts i els centres d'assistència constaten el fort augment de les peticions d'ajuda de noies cada vegada més joves.
L'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) publica La no violència a l'educació, del filòsof francès Jean-Marie Muller. L'autor sosté: «La missió de les escoles és la d'ensenyar els valors fundadors de la democràcia: la no-violència i el respecte». I considera que «l'educació en la violència comença per la no-violència en l'educació». El repte és tan enorme que la construcció de noves identitats no es pot fer només des dels gabinets de psicologia. La jove pakistanesa Malala Yousafzai, de 16 anys, rep el premi Sakhàrov 2013 perquè es juga la vida pel que és prioritari: l'educació. Aquí seguim encallats en el segon nivell. Elles moren per això. ¿Ho deu saber Wert?
