El petó i el xòfer de l'autobús

És una opereta, inofensiva i bufa. Tot és fruit d'un guió. I és molt probable que totes les criatures que participen en ¿Quién quiere casarse con mi hijo? (Cuatro) en realitat hagin estat pescades i contractades en humils grups de comediants aficionats. Ho he anat advertint des del primer dia. No obstant, els guionistes ara estan assajant fórmules noves: al costat de les còmiques escenes i rupestres gags de Doña Mari Carmen i el seu fill Fran, també construeixen moments de gran crueltat. És el cas del jove pollastre Víctor, que d'entre tot el conjunt de gallinetes que té a la seva disposició ja sembla que n'ha triat una. Es diu Anisley. És una noia cubana molt guapa i múrria. L'altre dia se'n van anar al pub-teteria Luz de luna, i allà, després del poliol menta, es van enganxar tots dos, morro contra morro, i van protagonitzar el petó de rosca més llarg de la història d'aquest programet. L'enganxada va durar més de dos minuts. I el beneït Víctor levitava de satisfacció. ¡Ahh! Però els guionistes li havien preparat un cop terrible. Va passar després, quan s'estava prenent un pop a feira amb la seva mare, Doña Merche. Li va dir: «Nen, m'han dit que el que li agrada a Anisley és anar-se'n al llit amb senyors que ronden els 50. S'ho ha fet amb uns quants», i el programa va tenir la delicadesa de posar-nos unes imatges d'Anisley en un autobús, embadalida amb el madur conductor, i dient: «¡Ai! Aquest autobuser em tira!». ¡Ahh! Com plorava l'ingenu Víctor. Quin dolor. Home, encara que tot sigui comèdia, la patacada va ser molt bèstia. I encara més haver-ho sabut per la seva mare. Això encara va ser més dur.

SUÁREZ .- Delicada entrevista la que li ha practicat Mariló Montero (La mañana de la 1, TVE-1) a Fernando Ónega per la publicació del seu llibre sobre Adolfo Suárez (Puedo prometer y prometo). Ónega, amb el seu pausat i elegant estil, ha explicat anècdotes suculentes del president que passarà a la història com l'arquitecte de la transició. Va explicar que a Àvila enganxava cartells anunciant els actes públics que ell impulsava, i de nit els arrencava per anar a la policia, denunciar-ho, i així ser notícia i sortir als diaris. «Ja apuntava maneres de gran comunicador», advertia Ónega. Ha estat una entrevista interessant. Al final, Mariló li va agafar la mà i li va dir: «Agafar-te la mà és com tocar la de Suárez». En aquell moment ens vam quedar petrificats. Crec que Ónega també va tenir un ensurt.