Jugant amb foc

Afavor dels Jocs Olímpics d'Hivern Barcelona-Pirineu 2022. Ho deixo escrit a l'inici d'aquestes línies per si algú encara no coneixia la meva opinió i la del Grup Municipal Socialista que presideixo. A diferència de l'alcalde -¡que a hores d'ara continua dubtant!- ja fa setmanes que he fet públic el meu posicionament. No insistiré ara en això. M'interessa molt més aprofitar la finestra que la insultant indefinició olímpica de Xavier Trias m'obre de bat a bat per alertar de la paràlisi política que comença a debilitar el nostre ajuntament.

La gestió que ha fet Trias d'aquesta candidatura és una metàfora, precisa i encerteda, de com governa la ciutat. Els seus dubtes inexplicables caricaturitzen i mostren allò que alguns fa temps que denunciem: absència total de lideratge i gens de convenciment. Ni s'atreveix a enterrar la iniciativa, pressionat pels alcaldes de CiU del Pirineu, ni a capitanejar una operació que necessita un alcalde que es deixi estar de tacticismes partidistes i, per una vegada, se la jugui. Mentrestant, Barcelona no disposa de cap iniciativa, estratègia o plantejament de futur. I, lentament, va desapareixent del mapa incapaç de fer sentir la seva veu. La suma de la seva covardia política, de la seva por a prendre qualsevol decisió i la nul·la capacitat de lideratge l'han convertit, ras i curt, en el principal adversari d'aquests Jocs Olímpics.

Des que els socialistes vam perdre les eleccions, Trias només pensa en la seva estratègia personal. Aquests Jocs en són un exemple més, un de palmari: podem perdre, sí; però també guanyar. ¿Encarar un repte de final incert és raó suficient per no exercir d'alcalde? Per ell, sí. Pur escapisme polític. En aquesta aventura, Barcelona necessita un alcalde de veritat. Algú que aposti, que lideri, que miri el futur amb ambició, que impulsi un projecte que requereix consens, negociacions. Algú que s'hagi de trencar la cara per aconseguir inversions de l'Estat, de la Generalitat. I aquest algú no és ell. La diferència entre el 92 i avui és que l'alcalde Pasqual Maragall sí que va encapçalar i impulsar un projecte mentre que Trias l'està deixant morir incapaç d'entomar-lo.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquestes setmanes, en comptes de prendre una decisió, Trias ha anat teixint complicitats que li permetin tenir una coartada, la de l'«ara no». Encara sota els efectes de la derrota de Madrid 2020, als membres del Comitè Olímpic Espanyol se'ls fa molt costa amunt tornar a començar amb una candidatura pel 2022. Hi veuen pegues i, en el fons, pesa massa la possibilitat que la capital catalana torni a triomfar en l'escena olímpica, després del triple fracàs de la capital de l'Estat. El Govern espanyol mira cap una altra banda; només falta, sembla que pensen, que amb el pols obert a Catalunya ara haguem d'anar venent Barcelona. A mi aquesta situació m'esperona: Barcelona té l'oportunitat de mostrar que sap fer les coses d'una altra manera. En canvi, el lamentable atac de supèrbia de Trias assegurant, amb el cos encara calent de la candidatura madrilenya, que Barcelona és l'única ciutat d'Espanya capaç de competir amb Tòquio i Istanbul, dificulta les aliances indispensables.

Els Jocs són un altre oportunitat perduda per Barcelona. La ciutat viu, després de dos anys de govern conservador, sense cap horitzó estratègic, sense cap alè de futur. No hi ha dibuix, no hi ha tensió, no hi ha projecte. En el terreny esportiu, per exemple, exhaurit el calendari que va heretar, Trias ens ha fet sortir del mapa; en el cultural, ha decidit ser censor i deixar morir els equipaments que no fa tant ens situaven al mapa. La paràlisi de Barcelona comença a ser molt preocupant. I el paper de Trias, jugant amb foc, encara més.