El cap de colla

M'agraden els castells. No hi entenc gaire però m'emociona veure'ls. M'emociona l'estètica de les construccions i el simbolisme que hi ha darrere: la unió, l'esforç combinat de tots els seus elements, l'alegria solidària de la coronació perfecta, el desencís compartit amb la plaça plena quan es fa llenya, el tornar a començar després del fracàs, el respirar satisfet de la jornada perfecta i el començar a pensar tot setguit en la que vindrà, en la nova plaça que visitarem...

Hi ha, no obstant, un element que a vegades passa desapercebut i que a mi m'interessa especialment: quan es comença a muntar el castell, el cap de colla dóna instruccions de com s'han d'anar col·locant els diversos elements, com es construeix la pinya, com pugen els primers pisos: la gent encara no hi presta gaire atenció i espera que comencin a pujar els quarts, els terços o el pom de dalt. I és en aquest moment, quan encara no han començat a sonar les gralles, que sovint el cap del grup crida: "Fora!" I la construcció es para, es desmunten els fonaments, els primers pisos baixen, es desfan els braços entrellaçats i el grup per uns instants ho deixa córrer. No hi ha hagut intent, el castell estava mal fonamentat i, si hagués continuat, la llenya estaria assegurada. Però compte: no es perd torn, no es considera intent i el grup podrà tornar a provar-ho. Minuts després, el cap de colla tornarà a donar les ordres, a poc a poc s'anirà formant la pinya i per sobre dels sòlids fonaments anirà tornant a construir el castell que ara sí, amb tota probabilitat, s'aixecarà sòlid, robust; l'aixecador i l'enxaneta escalaran amb compte fins a dalt del tot, es farà l'aleta i ben arrapats a les espatlles i les esquenes dels companys emprendran un ràpid descens. A poc a poc aniran baixant els altres pisos del castell. L'objectiu s'haurà assolit.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

L'alcalde Trias ha estat un bon cap de colla. Molts braços, a Barcelona i el Pirineu, ja havien fet el gest d'aixecar-se en l'aire per anar travant després la pinya sobre la qual s'havia d'edificar el projecte il·lusionat d'uns possibles Jocs Olímpics d'hivern: però malgrat la solidesa inicial de la pinya, els pisos per aixecar eren massa, i avui ni el temps ni la plaça feien preveure que el castell es pogués construir. Abans que comencessin a sonar les gralles i la candidatura fos oficial caminant cap a un futur incert per als més optimistes o condemnat al fracàs per a molts altres, l'alcalde ha dit "Fora!". Ha estat una decisió encertada : ningú ha resultat danyat, tota la colla està bé, les il·lusions col·lectives per aixecar altres castells han de continuar intactes. Però ara, avui i aquí no era l'hora.

Com deia Josep Anselm Clavé en un vers dedicat als castellers i que ha acabat convertint-se en el seu lema: Força, equilibri, valor i seny. Aquest hauria de ser en l'actual hora el criteri en aquest i en molts altres aspectes del nostre país.