Una assignatura pendent espanyola
¿Per què no pactem?
Els ciutadans volen més consens, però impera la desqualificació permanent de l'adversari
En el monòleg amb què Will McAvoy -encarnat per un gran Jeff Daniels-tancava la segona temporada de The Newsroom, es referia a les seves dures crítiques als republicans, sent ell mateix un republicà confés: «El problema és que… per sobre de tot, el principal requisit que se'm demana, l'únic requisit, de fet (per ser considerat republicà), és que he d'odiar els demòcrates». La casualitat feia coincidir les seves paraules, oportunament, amb el shutdown del Govern federal nord-americà, que no crec que Aaron Sorkin deixi escapar com a argument per a una pròxima temporada de la sèrie.
A ESPANYA, la cosa no presenta un rumb gaire diferent. El recent informe sobre educació presentat per l'OCDE (el PISA d'adults) ha provocat una cadena de retrets entre els nostres dos grans partits sobre qui és culpable del llastimós estat d'algunes competències educatives bàsiques dels espanyols. Aquest repartiment de culpes només els interessa a ells i als mitjans que els coregen. El que resulta greu per al país és que la falta d'acord en unes quantes coses fonamentals ha condemnat el nostre sistema educatiu a múltiples batzegades i a estar mancat d'un projecte compartit per enfocar el nostre futur a mitjà termini.
Molts hem trobat a faltar aquests últims anys alguna mena d'acord ampli que permetés extreure de la controvèrsia política unes quantes reformes -l'educativa entre elles- que són imprescindibles per afrontar la crisi. No solament no hi ha hagut cap acord així, sinó que no sembla que n'hi hagi d'haver cap. El principal partit de l'oposició es dedica a anunciar que deixarà sense efecte una darrere l'altra, quan governi, les reformes que el Govern ha impulsat, ja sigui en matèria laboral, de pensions o d'educació. Una espiral d'aversió al pacte sembla apoderar-se sense remei de l'esfera pública. Convé preguntar-se per què, si els estudis ens diuen reiteradament que la gent troba a faltar el consens i que la desqualificació permanent és un dels principals factors que expliquen la desafecció ciutadana de la política.
La resposta no és, simplement, que tinguem polítics dolents o incapaços. En termes d'economia política, podríem dir que una sèrie de percepcions estan operant com a desincentius a l'acord i estan impactant sobre les transaccions que tenen lloc al mercat polític, almenys en quatre camps:
SBlt1. El pacte no diferencia. En contextos en els quals els delimitadors ideològics tradicionals perden força (davant la globalització, la complexitat i la crisi, la recerca de la diferenciació sembla vital per a la supervivència. L'inevitable Lakoff ens ho recorda.
•2. El pacte no ven. Quan els mitjans de comunicació hegemonitzen l'esfera pública, l'escenificació de la controvèrsia, la simplificació del missatge i la crispació de l'embolcall són els ingredients que permeten al producte polític viatjar bé pels canals de distribució.
•3. El pacte desmobilitza els nostres. En canvi, la confrontació amb l'adversari, la desqualificació dels seus líders i el replegament ideològic són les receptes a l'ús per activar la pròpia força de vendes.
•4. El pacte trasllada costos de conflicte. Obliga a compartir l'enfrontament amb determinats grups d'interès i treu a l'adversari una part de l'erosió que patiria si actués en solitari.
MÉS ENLLÀ de si aquestes percepcions tenen una base suficient, el que compta és que estan cada vegada més arrelades en la cultura i la pràctica dels actors polítics i de les institucions en què operen. L'exaltació de l'antagonisme forma part de l'entramat d'incentius i models mentals en què els polítics se socialitzen i aprenen a manejar-se. Els partits en fan un ingredient habitual dels processos amb què gestionen l'afiliació, la identitat, les relacions de poder i els lideratges. Per això és ingent -i ho hauríem d'admirar i reconèixer més- la tasca que emprenen aquells polítics que, portats per un propòsit de servei a l'interès general, decideixen passar la política del costat del problema al de la solució.
¿Tenen futur aquest tipus de polítics? ¿Hi ha recorregut per als grans acords? Crec que hi ha una demanda social latent, desitjosa de recompensar iniciatives i lideratges que, defugint la simplificació i el populisme, exerceixin la difícil política del nostre temps com una tasca pedagògica i assumeixin la necessitat de pactar reformes fonamentals. La meva intuïció és que una part important de la ciutadania desmenteix els arquetips d'electors subjacents al marc que descrivíem, i que un cabal de vot està esperant els que sàpiguen arribar a aquests electors sense tractar-los com si fossin incapaços de distingir el gra de la palla.
