Morir a Lampedusa
"No hi ha holocaust que hagi resistit de manera estanca i ferma el pas dels anys: sempre han aparegut esquerdes"
Arribada d’immigrants a l’illa Lampedusa. /
Quatre-cents morts en una setmana ens haurien d'haver tret el son. Sembla que se'ns han adormit els sentiments, i l'oblit és una virtut a l'alça.
Fins on arriba el meu desconeixement, per sobre de l'espatlla i una mica més, Lampedusa era una illa a la qual arribaven els desesperats de la fam, més o menys com arriben a les costes del sud d'Espanya. I, també, pronunciar aquesta paraula em portava el record d'aquell llibre, 'El Gatopardo', escrit per Giuseppe T. di Lampedusa, on descobrim que és necessari canviar-ho tot perquè no canviï res. Deu ser una pirueta d'aquest camí que l'home es cus a si mateix a la vora del seu destí, però Lampedusa és avui el símbol del cinisme, l'escenificació d'aquesta maniobra de canviar el present per fabricar un futur igual. Igual de menyspreable i injust.
Sí, Lampedusa és avui la claveguera dels encara rics, el forat per on es desaigua els més pobres -abans que contaminin la costa-, els que no han tingut mai crisi perquè no han conegut res més que la misèria absoluta. Els mateixos que senten, en aquest món uniformat de missatges globals, l'existència de països a la baixa amb els contenidors, a pesar de tot, plens de deixalles comestibles; la societat opulenta que llença a les escombraries els aliments sobrepassats pel rellotge de la caducitat. Gestos daurats, per a ells, són els països que en podrien alimentar altres recol·lectant únicament el que tiren per la borda a la cavitat infinita dels abocadors (8 milions de tones a l'any només a Espanya i unos1.300 milions al món).
Hauríem de canviar després de facilitar amb els nostres esperits pusil·lànimes i acomodats l'ofegament de tant necessitat innocent i fugit de la guerra que es va perdre entre les onades, però el que és més probable és que no ho fem. La història de l'home està farcida de barbaritats comeses contra els seus semblants; i, sí, al principi fan mal, però, passat el temps, ens aïllem amb la cuirassa del passotisme i fins i tot ens permetem fer bromes amb les grans brutalitats comeses. No hi ha holocaust que hagi resistit de manera estanca i ferma el pas dels anys: sempre han aparegut esquerdes, bé per negar les evidències, bé per justificar el que és injustificable. És el súmmum que hagi de protegir-se per llei fer apologia de gent sense ànima ni cor. Per això, ¿què hauria de ser ara diferent?
És per fer-nos pena a nosaltres mateixos, només que aixequem la vista i ens vegem des de l'altura que pot arribar a procurar-nos un mínim sentiment solidari. Encara que només fos pel record d'aquestes víctimes, de les mares, dels nens, d'aquesta gent que es va embarcar amb la mort posada. Tot seguirà igual perquè tot canvia perquè així sigui, perquè continuem llegint les estadístiques d'Unicef i ens preocupem per l'últim fitxatge del nostre equip o pel jersei de marca.
Sento vergonya quan escric això, vergonya que ja no podré esborrar perquè els morts, són morts. I perquè sé que seguiré sumant-ne. S'ha de seguir vivint, ens diem, i deu ser veritat. Però, cony, ¡a quin preu respirem!
