Anàlisi
Respecte als tribunals
Avui es coneixerà la resolució de la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el recurs presentat per Espanya davant la sentència del mateix tribunal contra la doctrina Parot. Les persones condemnades mentre estava en vigor el Codi Penal del 1973 tenien dret a les redempcions que aquest Codi establia, i això significava escurçar la durada efectiva de les seves condemnes. Fins al moment en què es dicta la sentència del Tribunal Suprem 197/2006, que és la que va determinar que la redempció de penes s'apliqués sobre cadascuna d'elles individualment, aquestes redempcions s'aplicaven sobre el límit legal dels 30 anys de presó.
Convé recordar que l'esmentada sentència del Suprem es produeix en un moment en què es va considerar escandalós el que fins llavors s'havia entès com a correcta aplicació de la llei. Fins al 2006 centenars de persones condemnades per delictes de terrorisme van accedir a la llibertat molt abans del que les seves sentències havien dictaminat. L'aplicació de redempcions provocava que les penes nominals no s'adeqüessin al seu compliment efectiu i que persones que acumulaven molts delictes gravíssims poguessin anticipar la seva sortida de la presó. Com que, a més, l'aplicació de les redempcions es feia d'una forma mecànica, una mesura pensada per afavorir els processos de reinserció va acabar convertint-se en una manera que persones que no estaven en absolut penedides dels seus actes reduïssin les seves condemnes. Però això ja s'havia corregit en les successives reformes del Codi Penal. El Codi del 1995 va eliminar la redempció de penes pel treball. En els delictes comesos a partir del 1996 les penes es compleixen íntegrament; no existeixen beneficis penitenciaris que suposin escurçament de la condemna. L'any 2003 es va endurir novament la legislació, i es podia arribar al límit de compliment íntegre fins als 40 anys de condemna.
Els retrets a la sentència del Suprem (els emesos en minoria des del mateix Tribunal Suprem i els que ara es fan des d'Estrasburg) es fonamenten en això. La llei ja es va canviar, però els seus efectes no poden ser retroactius. La irretroactivitat de les lleis és una de les garanties que els drets de les persones són sempre respectats; que un canvi de criteri respecte a la penalització de les conductes no es pot aplicar cap enrere.
Els tribunals són els que interpreten la llei. El respecte a les decisions dels tribunals ha de ser un assumpte sagrat per als responsables públics. Tots els que fins ara s'han pronunciat són tribunals democràtics i de garanties, però en instàncies diferents. L'última, perquè així ho hem decidit els europeus, és la del Tribunal de Drets Humans, que no és un tribunal estranger sinó una institució europea i, per tant, també dels espanyols. Té per objectiu protegir els drets fonamentals de les persones sotmeses a la jurisdicció dels Estats membres (definits en el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals), que hi poden recórrer si consideren que alguna resolució els vulnera.
La ratificació d'aquest conveni és un requisit per a tot Estat que vulgui ser membre del Consell d'Europa. Espanya el va firmar el 1979. Ens dóna seguretat a tots saber que comptem amb un sistema judicial que vetlla per la legalitat i per principis dels quals ens sentim orgullosos.
Convertir la decisió d'un Tribunal de Drets Humans en una ofensa a la nostra manera de combatre els delictes és fer un magre favor al nostre sistema de justícia i al seu prestigi. Crear alarma perquè s'excarcerin persones que han complert les seves condemnes, segons la llei en vigor i el criteri dels tribunals, és un despropòsit democràtic.
