Thomas, Minc i el que sembla un inevitable xoc frontal a Catalunya

França té una llarga tradició d’assagistes des de Montaigne ençà. Pensadors que no viuen apartats del món sinó que es troben plenament immersos en el sarau dels dies i les hores. Gent que treballa, que pensa, que assessora, que fa negocis, que escriu llibres… suposo que perquè és un país de llarga tradició cultural.  Un dels personatges que queden definits al paràgraf anterior és Alain Minc (París 1949), enginyer de mines, diplomat a l’Institut d’Estudis Polítics de París i, després, a l’Escola Nacional d’Administració, que va treballar a la Inspecció General de Finances, però aviat entrà al sector privat. Ha estat durant molts anys president de la Societat de lectors del diari 'Le Monde' i  manté relacions amb empreses, algunes espanyoles, ja que és membre dels consells d’administració de Prisa i CaixaBanc, i d’altres franceses com Yves Saint-Laurent o Sanef, una societat que gestiona autopistes franceses, de la qual n’és president.    Autor d’una quarantena de llibres, Minc no deixa a ningú indiferent quan parla i no  devia deixar-hi el periodista d’'Ara Tu' quan el va entrevistar el 14 de juliol passar al dominical. Alain Minc observa el procés sobiranista de Catalunya amb atenció i no dubta a l’hora de mostrar-s’hi crític. Com també s’hi ha mostrat un altre intel·lectual estranger, l’historiador britànic Hugh Thomas, a la revista 'XL Setmanal' del 13 d’octubre passat. Tots dos, per tant, creuen profundament equivocat el procés que avui lidera Artur Mas i té darrere seu el suport de CiU, d’ERC i, probablement, d’una gran majoria de catalans, encaminat a la conquesta del dret a decidir, com a pas previ a la independència.

Un departament de França

Hugh Thomas, força més sensat que la periodista entrevistadora -que amb les preguntes mostra clarament la seva vena anticatalana-, cita Cambó per declarar-se contrari al procés iniciat, i assegura que "Catalunya independent serà un departament de França". La veritat és que no raona per què hauria de ser així i es limita a fer elogis del president Tarradellas ("un home molt intel·ligent") i a menysprear els qui el van succeir, tot i que fa la impressió que va conèixer poc Tarradellas i coneix més poc encara, per no dir gens, els presidents que s’han succeït.  Dic això perquè, si bé puc entendre (els compartiré o no) els raonaments d’acord amb els quals, consumat el procés independentista, Catalunya es quedaria sola, no podria ingressar a la Unió Europea, perdria les inversions estrangeres o bé hauria de sofrir la deslocalització d’empreses multinacionals, etcètera, que podem sentir cada dia a membres del Govern de Rajoy i llegir a la premsa madrilenya, em costa d’entendre l’argument de Thomas quan ens diu que Catalunya passaria a ser un departament francès. Com que no l’explica -probablement no hi havia reflexionat gaire quan li van fer la pregunta- ens hem quedat sense el relat d’aquesta teoria que jo no sóc capaç d’esbrinar.  Força més interessant, en canvi, és la posició d’Alain Minc, que sí que sap de què parla. I, a més, ho fa sense embuts: "Si es confirmés el que [els catalans] creieu -assegura Minc-, el vostre somni seria el vostre malson". I demana a l’entrevistador: "¿Vostè pensa que es pot conquerir el món des de Barcelona si no s’és a Espanya i, especialment, si no s’és a la Unió Europea? És la provincialització garantida. ¿Pensa que les grans empreses aniran a un país que tindrà tantes dificultats? Això és somniar! És no conèixer com funciona l’economia!". El periodista, que se sent qüestionat, li demana després per què no seria possible un referèndum i Minc respon: "Que jo sàpiga, el referèndum ha de ser autoritzat per les Corts. Espanya té una Constitució, no som a Tunísia. Catalunya podria tenir la independència si fes dos referèndums. En un caldria preguntar als catalans: '¿Voleu sortir?'. I a l’altre s’hauria de preguntar a tots els altres espanyols: 'Voleu que surtin els catalans?'. Això és una democràcia. Però no podem obviar que la Constitució existeix". Aleshores, el periodista li retreu que les Constitucions poden canviar. I Minc hi està d’acord, però es demana tot seguit què són avui els estats europeus a escala mundial. "Són segells -respon-. França, Itàlia, Espanya no són res a escala mundial. Només existeix una entitat europea sobre el suport d’estats membres sòlids. El dia que els espanyols deixin que Espanya es destrueixi, hi haurà un problema de federalisme a Itàlia. El resultat seran països en procés d’esmicolar-se. I Europa no es pot debilitar així, no és possible. Els catalans éreu la part més dinàmica de la Península; si us independitzeu, esdevindreu un petit Estat abandonat pel món". Però Minc no sols dóna arguments contraris a la independència -cosa que no fa Thomas-, sinó que demostra al lector que és conscient del problema i sap, per tant, que no se’n pot fer broma. I, a més, diagnostica que el problema és greu, perquè acabarà -si no es produeix un canvi radical en les postures dels uns i dels altres- amb un xoc frontal d’imprevisibles conseqüències. És aleshores quan Minc no es queda tan sols en el diagnòstic, sinó que proposa tot seguit una solució: "Hi ha hagut -diu- molts errors per part de les dues bandes. El Govern de Madrid ha estat massa dur i el Govern català no s’ha adonat que s’estava ficant en un tobogan. La resposta intel·ligent seria reescriure la Constitució espanyola. Espanya no té els mitjans per continuar tenint disset autonomies. Espanya hauria de ser una monarquia federal al voltant de quatre o cinc grans entitats membres". També jo crec que aquesta seria la solució, però estic convençut que pocs polítics -potser només Duran Lleida i tal vegada algun membre del PSC (no estic tan segur si n’hi hauria cap del PSOE)- estarien disposats a negociar-la. I si això no es fa, tots (no només els catalans, però especialment els catalans) pagarem molt car el resultat d’aquest desencontre. Però la culpa serà de tots (no només dels catalans).