Anàlisi
Mort el gos, morta la ràbia
La Gran Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha confirmat la sentència del 2012 de la Sala 3a que obligava Espanya a no aplicar la doctrina Parot per violació de l'article 5 de la Convenció Europea de Drets Humans (dret a la llibertat i a la igualtat). Com es pot recordar, la impugnada interpretació judicial fou introduïda pel Tribunal Suprem (TS) el 2006, i avalada a mitges pel Tribunal Constitucional el 2008. Consistia a computar els beneficis penitenciaris dels condemnats sobre el total de les penes i no sobre el límit màxim de compliment de 30 anys, previst al Codi Penal del 1973. El tribunal d'Estrasburg argumenta, a més, que l'article 9.3 de la Constitució prohibeix la retroactivitat de les «disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals».
La sentència és vinculant i suposa jurisprudència, a més que Espanya està obligada a acatar les sentències del TEDH. Contràriament al que ha dit el ministre Ruiz-Gallardón, la resolució no constitueix només un pronunciament sobre el cas d'Inés del Río sinó que és doctrina general. Igualment, no és acceptable que, no obstant el sentit inequívoc de la resolució, el Govern espanyol endossi als tribunals l'aplicació en exclusiva d'una sentència que és executiva i que correspon aplicar-la tant a la jurisdicció com a l'administració penitenciària. L'origen de la desacreditada doctrina Parot, no s'oblidi, cal situar-lo el 2004, coincidint amb el polèmic anunci d'excarceració de De Juana Chaos. Això va portar el PSOE a revisar el 2005 els expedients penitenciaris dels condemnats d'ETA amb l'excarceració propera, per endarrerir-la. Després, el Tribunal Suprem va adoptar la nova doctrina el febrer del 2006, aprofitant un recurs del pres Henri Parot. Des d'instàncies polítiques es va justificar que aquella doctrina no implicava aplicar retroactivament la nova legislació (concretament el Codi Penal del 1995, que substituí el del 1973, amb el qual van desaparèixer les redempcions de penes per treball per afavorir el compliment íntegre de les penes), sinó una «interpretació distinta de la doctrina general» (Mercedes Gallizo dixit).
Notícies relacionadesVistos aquests antecedents, la resolució del TEDH és més que un revés jurídic en les actuals circumstàncies. Constitueix una invitació a l'executiu de Rajoy a abandonar una política penitenciària en relació a ETA que tants rèdits electorals li ha donat, però que no es correspon amb el nou temps polític encetat amb l'abandonament de la violència per part de l'organització armada. No en va, aquest pronunciament arriba quan hi ha 53 etarres en la mateixa situació que Inés del Río, que hauria d'haver estat posada en llibertat el 2008. Igualment, són centenars els presos que esperen, en compliment de la legislació penitenciària, l'acostament a presons properes als seus domicilis.
Una prova que no és només una qüestió jurídica és que la defensa de l'advocat de l'Estat ha girat entorn d'arguments d'oportunitat: la raonabilitat i justícia de la mesura («no és igual un assassinat que 132»). Certament. Però el dilema era un altre: ¿es podia aplicar de manera retroactiva una interpretació judicial nova i imprevisible, d'acord amb el dret i els drets humans? I el TEDH ha sostingut que les jurisdiccions internes no poden aplicar en detriment del penat canvis legislatius realitzats després de la comissió d'un delicte i que la Constitució no ho permet. Ras i curt: avui més que mai no és possible una interpretació desfavorable de la llei pensada, com ha reconegut Rajoy, per «lluitar contra el terrorisme». Inaugurem, doncs, un nou temps que afavoreixi el compliment de la llei, la resocialització dels presos i la pacificació d'Euskadi.
