Els foscos orígens del sobiranisme català
"Als 10 anys de mandat presidencial de Pujol, apareixen signes d'un aprofitament patrimonial de fons públics amb un evident abús de poder"
El número dos de CDC, Felip Puig, i Lluís Prenafeta. /
Amb motiu de l'impuls social que sembla haver rebut el moviment sobiranista, és necessari actualitzar dades rellevants del passat que s'han de conèixer per valorar millor qui eren i continuen sent, des del Govern de Catalunya, els qui impulsen un procés tan confús i incert en els seus mitjans i en els seus resultats. És evident que una gran part de l'actual societat catalana desconeix la realitat i l'abast del que va passar amb Banca Catalana fa 30 anys. Per això, sembla oportú aclarir algunes dades sobre el que en realitat va ser un procés penal contra els administradors i presumptes responsables de la crisi d'aquella entitat.
Banca Catalana era una entitat de crèdit en què Jordi Pujol, com a conseller i, especialment com a conseller executiu, va desenvolupar un paper rellevant i decisori fins que va dimitir el 1977, havent format part sempre del seu nucli rector. Ell i altres consellers la van administrar, en tot cas, de forma manifestament irregular i van provocar la seva fallida.
Els fiscals que van presentar la querella criminal el maig de 1984 contra aquests consellers --querella que va ser admesa a tràmit-- i van dirigir la investigació van estimar, que aquella administració era constitutiva de diversos delictes, com els d'apropiació indeguda, maquinacions per alterar el preu de les coses i falsedat de documents oficials i mercantils.
Però la majoria dels magistrats de l'Audiència, el novembre de 1986 --amb el vot en contra de set d'ells, d'acord amb el que havia sol·licitat la Fiscalia--, van decidir que les conductes atribuïdes als consellers no eren constitutives de cap delicte. Amb una important precisió, el Tribunal va admetre sense cap reserva la total veracitat dels fets relatats per la Fiscalia que sustentaven la qualificació penal.
Des d'aquests antecedents, el que no podem obviar ni emmascarar és la realitat. En l'escrit --de 400 folis-- en què els fiscals van sol·licitar el processament dels querellats es fa constar que l'empobriment, ruïna i fallida de l'entitat havia originat unes pèrdues per valor de 19.679 milions de pessetes, xifra que expressava "el perjudici cert i inqüestionable" de l'entitat. Perjudici causat per les activitats, detalladament relatades pels fiscals, com a presumptament delictives. Entre altres, per exemple, la constitució de la 'caixa b', la creació i utilització de les anoemandes "societats instrumentals" o també denominades "simulades", els crèdits ficticis l'import dels quals va ser desviat cap a la 'caixa b' en perjudici de l'entitat i altres pràctiques irregulars que, en el seu conjunt, van contribuir al seu buidatge patrimonial.
Per compensar aquest dèficit, els administradors, el 1982, "van recórrer al Banc d'Espanya per atendre peremptòries necessitats de tresoreria i de liquiditat, i els van ser facilitats 19.500 milions de pessetes". Com a conseqüència d'això, el consell d'administració va ser suspès en les seves funcions i substituït per una administració provisional que, després, va ser assumida pel Fons de Garantia de Dipòsits, la meitat dels recursos del qual eren fons públics. El Fons va assumir el sanejament del banc, sense que hi col·laboressin econòmicament els administradors, malgrat que eren els accionistes majoritaris i havien estat els causants de la catàstrofe financera.
Per tant, l'Estat espanyol, lluny d'abandonar a la seva sort un banc arruïnat, va acudir a donar-li suport per salvaguardar els interessos dels seus clients. ¿On va estar l'operació contra Catalunya? Només en els que, com a accionistes i administradors, posseïen i controlaven l'entitat. Però, continua deformant-se i tergiversant-se la realitat per ocultar la responsabilitat d'uns gestors, els de Banca Catalana, que van usar l'entitat per a fins completament aliens a l'interès dels ciutadans que, de bona fe, hi van dipositar els seus fons i els van salvar, en part, gràcies a les ajudes de l'Estat espanyol.
Ja més tard, després de deu anys de mandat presidencial de Jordi Pujol, comencen a aparèixer signes d'un aprofitament patrimonial de fons públics amb un evident abús de poder. No podem oblidar el titular d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA del 18 de març de 1990: "Pujol passa pel moment més difícil després de 10 anys de mandat". La causa va ser que la Fiscalia de Barcelona va obrir una investigació penal contra Lluís Prenafeta, llavors secretari general de la Presidència, per compatibilitzar aquest càrrec amb el de conseller d'Iberia de Seguros SA. Com a conseqüència d'això, Prenafeta es va veure obligat a dimitir. Llavors, el fiscal general de l'Estat va impedir que la Fiscalia formulés una querella criminal, i CiU va obtenir el suport d'una institució de l'Estat per preservar els seus dirigents d'accions penals.
La història es va tornar a repetir: la Fiscalia, el maig de 1990, obria una investigació per fets que van tenir lloc en la dècada dels vuitanta. El Govern de la Generalitat havia creat la Comissió d'ajuda per a la reconversió industrial de Catalunya (Caric) per recolzar, amb fons públics, empreses en crisi. La realitat va ser que part d'aquests fons --els anomenats avals-- es va destinar, en condicions molt avantatjoses, a societats vinculades a consellers o alts càrrecs de la Generalitat, fons que posteriorment no van ser reintegrats i van causar un greu perjudici a l'erari públic autonòmic.
Entre les empreses beneficiades hi figuren Industrias Reunidas de Sallent SA i Comercial de Cubiertos y Platería SA, totes dues del grup familiar dels qui van ser consellers Joan Vallvé i Ribera i Joan Hortalà i Arau; Iberhospitalia SA vinculada al projecte de l'Hospital General de Catalunya; Subirà y Cía,SA i Puntextil SA de la família del conseller Antoni Subirà Claus; Egasa SA, propietat de Josep Garrell i Pubill, diputat de CDC i dels seus familiars.
Posteriorment, els deutes d'aquestes empreses van ser reclamats judicialment per la Generalitat quan estaven prescrits, i així es van consumar el perjudici causat. Per una altra part, es va acreditar que el conseller Macià Alavedra i Moner va estar simultaniejant càrrecs públics amb càrrecs executius en diverses empreses privades, conducta que era penalment perseguible. Davant els resultats d'aquesta investigació, la Fiscalia va plantejar formular una querella criminal per delicte de malversació de cabals públics contra els consellers Cullell, Oller, Hortalà, Pujol i Figa, Vela, Garrell, Vallvé, Subirà, Basáñez i Alavedra.
El fiscal general de l'Estat va recolzar novament CiU i va prohibir a la Fiscalia l'exercici d'accions penals per entendre que els delictes estaven prescrits; això sí, en un exercici de cinisme, es va permetre afirmar que dels fets descrits se'n desprenia "una aroma de corrupció".
Després, ja en els anys noranta, van arribar nous casos de corrupció que van ser investigats pels jutjats d'instrucció i van recaure condemnes judicials contra alts càrrecs de la Generalitat, generalment vinculats a Unió Democràtica segons reconeixien les mateixes sentències. Només el cas Adigsa, empresa pública dedicada a la promoció de vivendes socials, sobre greus irregularitats en el procés d'adquisició de vivendes de segona mà per rehabilitar-les i posar-les de nou al mercat, està encara pendent de judici.
Citaré l'anomenat 'cas Turisme de Catalunya', en què es va utilitzar el Consorci de Promoció Turística per sostreure fraudulentament fons públics per import de 467.453 euros. Els condemnats, majoritàriament empresaris, van ser deu, que van reparar abans del judici el perjudici causat, per la qual cosa el Tribunal Suprem va rebaixar les penes i van poder eludir el seu ingrés a la presó. O el cas del Departament de Treball, en què els dos condemnats, que "compartien militància al partit Unió Democràtica de Catalunya", van contractar subvencions i cursos de formació i ocupació a través de les societats, constituïdes per un d'ells, Gestumer SL i Socesca SL, que no tenien cap altra finalitat que el seu enriquiment o el de tercers. Així van perjudicar la Generalitat en 46.157 euros. O el 'cas Ferrocarrils de la Generalitat', empresa pública, en què van resultar condemnats dos presidents de l'entitat per haver "subscrit un pla ocult i complementari de retribucions" amb l'asseguradora Winterthur, amb la qual cosa van causar a la Generalitat un perjudici de 2.718.035 euros.
Tots ells van ser condemnats per delictes, segons els casos, de prevaricació, malversació de cabals públics i falsedat documental.
Més recentment, han esclatat altres formes de corrupció, com el 'cas Pretoria' i l'espoli del Palau de la Música, amb una evident implicació de CDC, que estan en tràmit cap al judici oral. I, continuen tramitant-se causes penals amb implicació de diputats al Parlament de CDC, com, entre altres, les trames de les ITV (Oriol Pujol), de la màfia russa (Xavier Crespo) i Adigsa (Ferran Falcó).
Això sí, quan són perseguits o condemnats acudeixen apressats al suposat enemic, a l'Estat espanyol, perquè paralitzi els fiscals o es concedeixin generosos indults als seus dirigents, militants o mossos d’esquadra condemnats penalment.
Mentrestant, els drets socials dels ciutadans catalans són enfonsats per l'aliança dels Governs de Catalunya i Espanya.
Notícies relacionades
