Hollande conversa amb els seus ministres Laurent Fabius (esquerra), Jean-Marc Ayrault (segon per l’esquerra), Jean-Yves Le Drian (segon per la dreta) i Manuel Valls (dreta), la setmana passada a l’Elisi. /
"La France a peur" (França té por) són les paraules utilitzades el 1976 pel presentador de notícies de TF1, Roger Gicquel, i que ara més d’un analista, com en Michael Winock, recupera per descriure la situació actual del país.
Com bona part dels països europeus, França pateix els efectes polítics i socials derivats de la crisi econòmica. Tot i gaudir de major estabilitat que els veïns del sud d’Europa, els francesos també hauran d’afrontar la seva pròpia versió de la crisi de legitimitat de les institucions tradicionals i, en el seu cas, la nostàlgia d’un lideratge que ajudi el país a superar uns reptes pels quals ningú sembla tenir resposta.
El cas de Leonarda, l’alumna gitana expulsada del país, ha posat en entredit les polítiques d’immigració del govern socialista, i les últimes enquestes, que otorguen al Front Nacional el primer lloc en les europees de l’any vinent, són els últims episodis d’aquest moment d’incertesa general.
Els senyals vénen de lluny. El passat gener es feia pública una enquesta d’Ipsos que contenia la millor radiografia de l’estat d’ànim en el que es troben els francesos. Tres titulars: El 87% dels enquestats estan d’acord en que França necessita un veritable líder que reestableixi l’ordre, el 70% pensa que hi ha massa estrangers al país, i el 61% creu que la globalització és una amenaça pel devenir de la nació francesa.
El quadre el completen dades com el 55% que creu que el poder econòmic francès ha disminuït significativament, el 63% que opina que la influència cultural francesa ha minvat, i el 51% que pensa que la decadència de França és inevitable. També hi ha d’altres xifres que ens sonen més habituals dins del context de crisi, com ara la creença de que els polítics actuen moguts pels seus interessos personals (82%), que el sistema democràtic no funciona correctament (72%), o que cal reforçar els poders de decisió del país encara que això limiti el poder de decisió d’Europa (65%).
Aquest és l’escenari en què Marine Le Pen i el Front Nacional s’han fet forts. El seu electorat és el que més s’identifica amb els tres titulars: nostàlgia de l’autoritat, identificació de la immigració amb els problemes econòmics i de convivència, i posició defensiva respecte la globalització, quan no directament de retirada en el cas de l’euro.
Així les coses, alguns analistes apunten que Hollande hauria renunciat a plantar cara directament. Un sondeig publicat la setmana passada establia un nou record negatiu on només un 24% dels enquestats tenien una valoració positiva del President. Conscient d’aquests problemes hauria cedit la iniciativa al seu ministre de l’Interior, Manuel Valls.
Un cop coneguda l’enquesta de les europees, Valls enduria el seu missatge fins a límits poc freqüents en un polític socialista, i feia efectius plans d’expulsió d’immigrants sense permís d’asil. Els resultats, almenys entre l’opinió pública, no s’han fet esperar. El mateix sondeig que enfonsava encara més Hollande convertia al ministre en el polític més ben valorat amb un 56% d’opinions favorables. Això sí, ha escorat la seva posició fins al punt d’obtenir millor valoració entre els votants de l’UMP (70%) que entre els votants socialistes (57%).
Fa uns dies en José Ignacio Torreblanca, analista del European Council on Foreign Relations, afirmava que “si deixes que l’extrema dreta faci l’agenda, l’agenda serà d’extrema dreta.” La observació es feia en un altre context i per un tema completament diferent, però crec que és absolutament pertinent pel cas francès.
Incapaç de fer front als reptes econòmics, i amb un problema de lideratge evident, el Partit Socialista ha optat per una estratègia política que només es pot entendre en un context absolutament extraordinari com el que estem vivint. Fer política en camp contrari. Triangular, com deia el mític assessor de Bill Clinton, Dick Morris. Fer teves les idees del teu oponent invalidant així la seva proposta i els seus atacs. Faltarà veure si l’esquerra francesa està preparada per jugar amb les normes de Le Pen.
