La memòria històrica
Càrrec i consciència
La pompa de les megabeatificacions contrasta amb el silenci sobre anònims soldats republicans
Artur Mas va excusar la seva assistència a la manifestació de l'11 de setembre del 2012, convocada amb el lema Catalunya, nou Estat d'Europa, en el seu «rol institucional», la mateixa raó que va adduir per no participar en la Via Catalana de l'última Diada, encara que en les dues ocasions el president va desplegar un ampli sistema de senyals que mostraven la seva complicitat amb les convocatòries. No obstant, aquest 13 d'octubre no va aplicar el mateix criteri a l'hora d'assistir, juntament amb diversos ministres del Govern espanyol, purpurats i militars d'alta graduació, a la megabeatificació a Tarragona de 522 «màrtirs de la persecució religiosa del segle XX a Espanya», en paraules de l'Església catòlica. Ni la diversitat religiosa de la Catalunya real, ni la laïcitat jurídica del país, ni el gastat rol institucional van ser raons suficients per eludir un acte confessional que menyspreava, a més, la memòria de milers de ciutadans morts en defensa de la legalitat republicana.
L'atzar va voler que el dia en què els governs d'Espanya i Catalu-nya compartien el megaesdeveniment catòlic de Tarragona es complís el 104è aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, un mestre racionalista natural d'Alella (Maresme), fundador de l'Escola Moderna, un model educatiu laic, mixt i científic que va desafiar la proposta confessional i conservadora de les escoles de l'Ave Maria que freqüentaven els fills de la burgesia catalana. El 9 d'octubre de 1909 Ferrer i Guàrdia va ser condemnat a mort, i el dia 13, executat a Montjuïc com a «inspirador i organitzador» de la Setmana Tràgica. Joan Maragall va intentar demanar clemència per a Ferrer amb la seva tímida Ciutat del perdó, però el director de La Veu de Catalunya, Prat de la Riba, ni tan sols va permetre la publicació de l'article, que va quedar inèdit fins al 1932.
El destí també va voler que la megabeatificació de màrtirs del bàndol nacional coincidís, gairebé dia per dia, amb el descobriment, després de 75 anys de recerca, del lloc on reposen les restes del meu oncle Cándido Orts, caporal de la 64 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà, desaparegut en combat el 18 de juny de 1938 entre els termes municipals de Sarrión i La Puebla de Valverde, a Terol, durant la defensa de les posicions republicanes que intentaven frenar l'avanç franquista cap a Catalunya i el País Valencià. Un fet minúscul, punt final d'anys de silenci dolorós, que va trobar el seu punt d'inflexió fa uns mesos, quan les nostres voluntarioses i erràtiques indagacions es van trobar amb les de Josep Font, un arqueòleg d'Alella -¡el municipi de Ferrer i Guàrdia!- que també buscava pel seu compte i risc el seu avi, Joan Font, membre del PSUC, desaparegut en les mateixes circumstàncies.
La investigació va culminar fa unes setmanes quan Josep Font, a qui per fi vam poder conèixer en persona, ens va acompanyar en un viatge a la memòria compartida per aquells barrancs terolesos, encara avui cementiris plens de metralla i oblit. Gràcies a Josep Font, savi lector de comunicats de guerra, diaris d'operacions i mapes de situació, viatger pels arxius de Salamanca i d'Àvila i senderista dels llocs de la mort, ara sabem que el seu avi i el meu oncle van morir junts aquell 18 de juny sota un atac franquista amb infanteria, aviació i metrallament final que va deixar 137 morts de la 64 Brigada Mixta.
Fa uns dies vam pujar junts fins a la cota on amb tota seguretat hi ha les restes dels nostres familiars. Allà, en una visita anterior, el Josep i el seu pare, un home de 76 anys, van incrustar a terra una estrella roja de cinc puntes en record de l'avi Joan. Només ens van acompanyar la pluja i el pedregam. No hi va haver cants ni homilies, sinó un silenci barrejat d'estranya alegria. «Qui perd els orígens perd identitat», canta el meu paisà Raimon. I certament, la nostra identitat heretada «ve d'un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l'anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai».
Notícies relacionades
Per això, davant el pal·li que va reunir, en perfecta comunió, els governs d'Espanya i de Catalunya a Tarragona, un se sent més a prop que mai de les idees racionalistes de Ferrer i Guàrdia i dels somnis dels joves Cándido Orts i Joan Font, que van deixar les seves vides al front de Terol perquè mai més un president, ni d'Espanya ni de Catalunya, pogués ser derrotat per les armes. Encara que el president en qüestió, més enllà de les seves retòriques paraules, defensi amb els seus fets aquella antidemocràtica màxima de Torras i Bages: «Catalunya serà cristiana o no serà». I encara que la seva connivència amb l'Església, que mai ha demanat perdó per la seva complicitat amb els abusos franquistes, ofengui profundament la memòria d'una part molt important dels seus conciutadans.
