El carrusel de l'odi etern

En algun racó del cosmos es desenvolupa un bucle en què Muhammad Ali descarrega el seu braç dret sobre el cap de George Foreman. Passa una vegada i una altra: el pandero de Foreman no ha tocat a terra quan la seva galta esquerra torna a acollir el cop brutal que el deixa sec.

Al costat del ring, un gos estripa fins a l'eternitat el gat que ha enxampat per sorpresa, mentre el veí del sisè fa com si no veiés el del tercer en un viatge d'ascensor que s'allarga durant dècades. Una mica més enllà un nen sanglota a mars davant d'un fumejant plat de bledes i a la cua del súper es desencadena una picabaralla entre dues àvies es que volien colar (Hèctor porta mocador vermell, Aquil·les és la de la faldilla de quadros). Són les estampes que giren i giren sota la música al carrusel de l'odi etern.

Efectivament, la visita de La Banda al Camp Nou sempre ens posa poètics. Perquè fixeu-vos que aquesta vegada arriben sense aquella tragicòmica caricatura de Belcebú que tenien per entrenador, però tot i així, s'acosta el dia i tornem a bombar amb el vigor d'abans. No en va porten la resta de la troupe: vindrà Ramos, vindrà Pepe, vindrà Khedira i, que Déu totpoderós ho permeti, vindrà Sabi. A la llotja presidencial, per descomptat, Florentino farà de titellaire major; i està previst que Cristiano torni a marcar per presumir de cuixa, fer callar, demanar calma o fer un calb televisat a tot el planeta.

És claro que també hi ha marge per a la novetat. Per algun flanc irromprà la cresta supersònica de Neymar i potser assistirem a l'insòlit espectacle de veure una protrusió cavalcant cap al gol. Serà bonic comprovar si Isco s'ha transmutat definitivament en Iniesta i si Iniesta segueix decidit a transmutar-se en Amor.

Els de blanc saben que una derrota els despenja, els de blaugrana, que tot el que no sigui guanyar portarà la destrempada a milions de llars. I així és com a un costat i a l'altre es comença a disfrutar del genuí sabor de la bilis, perquè parlem, ja ho sabeu de l'espectacle menys edificant del món, el que ens recorda que som captius dels nostres instints més baixos. Durant unes hores, una cosa tan meravellosa com el futbol es convertirà en la simple oportunitat d'increpar, tenaços, el de l'altra riba. Tot molt penós i reprotxable.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Penós i reprotxable, sí, encara que també catàrtic, sincer i honest: quan comenci el xoc i ens sorprenguem davant la nostra capacitat d'odi, ens veurem purs, despullats i reconciliats amb nosaltres mateixos. I si a més en aquest drama anem amb Messi, preparem-nos per disfrutar, perquè els arbeloas acabaran la nit destrossats. Així és el clàssic, aquesta rima perpètua d'odi i felicitat. ¡Al·leluia!

http://lacavernaazulgrana.com/