interferències
Carta a l'actriu, a Amparo
Hola, Amparo,
Has teatralitzat fins i tot la cerimònia de la teva mort. Ens reunirem per brindar. Per brindar per una dona. Per tu. Per una actriu. Per un ésser humà que traspua la fragilitat d'un infant i la serenor d'una dona de teatre i de cinema que des de les seves arrels familiars -Soler Marí, Milagros Leal- has mantingut una trajectòria artística presidida per la fidelitat i la complicitat amb tots aquells amb els quals has treballat. En cinema, entre molts d'altres, Buñuel (El discreto encanto de la burguesía), i Berlanga, amb un permanent fil de relació director actriu a través de les millors i més lúcides històries de l'Espanya dels anys 70.
Amparo, el teu somriure permanent és una de les més valuoses identitats. Un somriure entre sentimental i irònic. El somriure d'una persona que ha exprimit la vida fins al final. Com a professional i també com a dona.
Amparo, ¿recordes que quan ens acomiadàvem per telèfon em deies: «Petonets, petonets molt forts»? ¿Recordes que, des de la teva llengua paterna, el valencià, em demanaves un text per interpretar?
Vàrem actuar junts en una pel·lícula dirigida per Jordi Cadena, Els papers d'Aspern. Rodada i viscuda i conviscuda a l'illa de Menorca. Una obra de teatre, Amanda, dirigida per mi a la Sala Beckett. Tu, dona de grans escenaris, en una petita sala alternativa, amb Jordi Daudé. Era el teu retorn al teatre després de molts anys d'absència als escenaris. I vares voler que fos així. En una petita sala, la de José Sanchis Sinisterra. La d'un teatre que anava més enllà de les fronteres convencionals. I després, també amb mi com a director, una Celestina produïda per Focus i pensada per a tu. Una Celestina mediterrània i lluminosa. Ben lluny, per tant, de l'obscurantisme de la vella Espanya. Et feia il·lusió vestir la Celestina que havia interpretat tantes vegades la teva mare, Milagros.
Et recordo amb un somriure bevent amb tu més d'un xupito de whisky, ¿oi? Sobretot després d'alguna estrena amb la companyia de la Sabine. I tu, en aquella època, tenies al costat un acollidor Alfredo Matas que t'esperava.
Notícies relacionadesEstimaves Barcelona i com Maria Mercader, la dona de Vittorio de Sica amb qui també vaig treballar, desprenies, a través dels ullets, la fragilitat de la gran dona que per viure necessita minut a minut compartir emocions i sensacions.
Hermann Bonnín.
