El català que dubta

Les darreres manifestacions del catalanisme polític, en què la independència s'ha situat al bell mig de la centralitat, s'han caracteritzat pel civisme, pel comportament exemplar dels seus participants, per l'alegria, la transversalitat, la participació d'avis i néts i famílies senceres, perquè hi havia catalanoparlants i castellanoparlants convivint amb normalitat, gent nascuda a Catalunya i gent nascuda arreu,... I això és un símptoma de maduresa com a poble, probablement degut al fet que ja hi ha més d'una generació que es manifesta per allò que considera just i que no va viure la dictadura, que ha estudiat en català, que rebutja tota mena de violència i que ha viscut la democràcia com a norma bàsica de convivència. Aquesta gent avui no té por de res. Altra cosa és que algú els vulgui fer por, o provocar pànic, però no serà fàcil perquè el nivell de convicció és  profund.

TAMBÉ HI HA una altra generació i també gent que per motius diversos, avui, davant del panorama que es presenta, té molts dubtes. Hi ha encara un català que dubta. Dubta pel seu negoci, per la família, els estalvis, les pensions, la seguretat, dubta molt per la incertesa de tot plegat, i sovint aquesta incertesa pot provocar fins i tot por. La por forma part de la condició humana, és intrínseca amb la nostra vida i tothom ha tingut por al llarg de la vida per un motiu o un altre.

Es pot tenir por a perdre, també a guanyar, es pot tenir por a una malaltia, por a una situació econòmica difícil, por a la violència, a perdre algun ésser estimat, a no arribar a final de mes, a perdre amistats,  i també als canvis. Personalment he tingut por molts cops i en situacions ben diverses. Per tant, tot el que vull dir en aquest article es basa en el respecte més absolut a les persones que avui dubten davant dels canvis que s'acosten a Catalunya. La situació a la societat catalana és molt complexa. Molta gent es pregunta si hi haurà consulta o no n'hi haurà. Si no es fa la consulta, ¿què passarà? ¿Suspendran l'autonomia? ¿Com afecta tot aquest procés l'economia? I, per tant, és normal que molta gent al nostre país avui dubti.

Llavors ve la pregunta: ¿què fem per ajudar tota aquesta gent a resoldre els dubtes? Entre aquesta gent hi ha votants socialistes, convergents, d'Iniciativa, fins i tot d'ERC. Estic convençut que si ajudem a vèncer els temors existents, molts dels que ara dubten es decantaran pel sí, i el que és més important, s'entusiasmaran amb la possibilitat de participar en la construcció i la definició del que ha de ser un nou país, un nou Estat. ¿I com es fa per convèncer? No és fàcil. D'entrada a la societat catalana, i sobretot a l'opinió publicada, s'ha instal·lat des de fa molts anys el paradigma pel qual tot allò que fes tuf d'independència era poc seriós, cosa d'il·luminats, i no podia anar enlloc. I curiosament la feina feta des de l'independentisme, seriosa i racional, avui és la base fonamental del discurs del catalanisme, fins i tot dels que no són independentistes. L'any 1992 només ERC defensava el concert econòmic. Avui, el concert, com a concepte ja està superat, i ves que no sigui el protagonista principal de l'intent desesperat que el govern d'Espanya haurà de fer en algun moment de tot aquest procés.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però els dubtes només es resolen amb arguments i credibilitat. Arguments sòlids, convincents, demostrables i que es puguin contrastar. El debat obert, sincer i clar és un altre antídot contra el dubte. I sobretot no plantejar escenaris irreversibles. El catalanisme té el gran valor que sempre ha sigut obert i inclusiu. El catalanisme no ha amenaçat per norma i ha intentat, sobretot, convèncer.

GUANYAR DES del convenciment el debat sobre les llengües a Catalunya, el debat sobre la identitat que cadascú pot, vol i ha de tenir, el debat sobre el futur de l'economia, el debat sobre les relacions, les bones relacions, que s'han de tenir amb Espanya un cop tinguem Estat propi, són arguments que estan en la línia de resoldre dubtes. Avui, per exemple, castellanoparlants demanen la independència de Catalunya, i no ho farien si això representés una amenaça per a la seva llengua materna. Avui, en un món global, la doble nacionalitat és un fet que comença a ser habitual. Avui, i siguem clars, Europa no es pot entendre sense Catalunya. Però malgrat tot, encara hi ha gent que dubta. Els dubtes de la gent normal, que ha de ser la primera beneficiada dels avantatges de tenir estat propi, i que ara, encara que no ho sàpiga o no ho vulgui admetre, és la principal perjudicada de pertànyer a un Estat que no li permet viure millor. Convèncer aquesta gent que avui dubta és fonamental per construir la Catalunya de demà. I només es podran convèncer des dels arguments i mostrant-los, de debò, que la Catalunya real serà la Catalunya normal, i que l'aspiració màxima de molta gent avui és ni més, ni menys, que la normalitat. Expresident del Parlament.