El dolor no pot jutjar ni legislar
Ángeles Pedraza, presidenta de l’AVT, i Mariano Rajoy, ahir a la Moncloa. /
Com si d’un tuit es tractés, algunes veus populars i populistes tracten aquests dies d’encotillar en una sola frase la major quantitat de por possible. “Els carrers del nostre país s’ompliran de terrorífics i sanguinaris assassins, terroristes, pederastes i violadors lliures i impunes”. Però en el nostre Halloween particular, el que ens pinten des de les associacions de víctimes del terrorisme i acoloreixen des d’algunes tribunes d’opinió, hi ha moltes coses que no són veritat.
La derogació de la doctrina Parot per part del Tribunal d’Estrasburg no suposa en cap cas que determinats presos no compleixin amb la seva condemna sinó que se’ls apliqui en igualtat de condicions la reducció de pena per beneficis penitenciaris. Per tant, aquelles persones que quedin en llibertat ho faran perquè jan han complert amb la seva sentència. Insistir en quins crims van ser causats per cadascú i quantes morts van provocar funciona molt bé per a la propaganda de la por, però transmet el perillós missatge que cal fer justícia fins i tot després d’un empresonament i sotmet els presos a una condemna de per vida, la de l’estigmatització.
Per repetit que sigui, no hi ha prou consciència pública que el propòsit del sistema penitenciari és la reinserció social del condemnat. La privació temporal de la seva llibertat funciona com a mesura correccional per al pres, no com a venjança per al crim comès per molt detestable que aquest ens pugui semblar. Afortunadament, els Drets Humans són universals i ens han d’emparar a tots, fins i tot a aquells que injustament han anul·lat el dret a la vida d’altres persones. I això és així perquè aplicar l’ull per ull ens convertiria en una societat rancorosa i venjativa en la qual no existiria una cosa tan bàsica com és el dret a tenir una segona oportunitat.
Entenc el dolor de les víctimes i l’enorme empatia que desperten en el conjunt de la societat. És probable que un país que ha viscut el terrorisme tan de prop hagi de caminar de la mà d’aquest dolor durant molt de temps. Ara bé, la justícia ha de filtrar aquest sentiment per tractar de ser al més equitativa possible. Com bé deia recentment Iñaki Gabilondo en un editorial, de la mateixa manera que en els jurats populars es descarten aquells membres que puguin tenir un vincle emocional amb els implicats, no podem permetre que les associacions de víctimes portin la batuta de la política antiterrorista ni penitenciària d’aquest país. Perquè el dolor no pot jutjar ni legislar.
Sorprèn i desanima veure com el mateix país que permet que els responsables de negligències polítiques i financeres romanguin impunes i al carrer es torna visceral i venjatiu demanant que aquells que van entrar a la presó i han complert la seva condemna romanguin permanentment allà.
