No és mai tard si el final és feliç

Sota el lideratge de Carod-Rovira, Esquerra Republicana de Catalunya ja havia tingut gestos en aquest sentit, però m'alegra moltíssim que Oriol Junqueras declari als quatre vents: «La gent d'ERC estimem la llengua espanyola, la cultura espanyola i Espanya, però no confiem en l'Estat». En l'últim debat de política general, Junqueras li va prendre espai a Jordi Cañas, el que va ser del PSC-PSOE i després va optar per Ciutadans, expressant-se una estona en castellà, un fet insòlit fins ara en partits que es declaren hereus del catalanisme.

Estic molt content que aquest passatge provocat per Junqueras es produís al Parlament. El resultat de la consulta ens indicarà si seguim en les estructures de l'Estat o optem per la secessió; és a dir, ens separem d'un veí que ens mulla la roba quan l'estenem, ens retalla la reforma de l'Estatut i no hi ha manera que entengui que les grans manifestacions o vies de les dues últimes Diades no són flor d'un dia.

El que passa és que el detall de Junqueras arriba tard. Fa la impressió que l'hagi cuinat a corre-cuita per presentar-lo al Parlament. Sembla que no deu conèixer el pensament d'alguns dels seus quadros, i evidentment no disposa de temps per contrastar la seva idea amb les bases. Exactament el mateix li passa a CDC quan Josep Rull anuncia la bona nova allà on la llengua catalana s'utilitza a l'escola però brilla per la seva absència al travessar la porta del recinte educatiu. Si Rull i Junqueras van de debò, abans de pescar en riu d'aigües tèrboles haurien de convèncer la seva militància que la llengua espanyola, la cultura espanyola i Espanya habiten en un cubicle que els catalans estimem. Una altra qüestió molt diferent és l'Estat que ens oprimeix.

En primer lloc, la llengua espanyola i la catalana són filles de la mateixa mare. Totes dues disposen d'un munt d'elements comuns i al separar-los és quan ens veiem en la necessitat de mostrar el nostre mutu i etern amor.

Dues formacions -CiU i PSC- que van aplicar aquell refrany castellà que diu «a Dios rogando y con el mazo dando» en matèria d'identitats a Catalunya  estan perdudes en l'espai. CiU, des de la Generalitat, en els seus 23 anys de govern injectant ideologia pura en funció de si eres o no català, de si t'havies integrat o no, reduït a si parlaves o no l'idioma propi. No oblidem, per la seva envergadura, el  tracte paternal i redemptor de Convergència i Unió envers el món regionalista. L'altra coalició, PSC-PSOE, des del poder que li atorgaven la diputació, l'Ajuntament de Barcelona i els ens municipals metropolitans, joguinejant amb una altra de les pureses, l'andalusa, fixa en el temps, impenetrable, copiant els mateixos tòpics que va exemplificar el franquisme, enquistada aquella puresa fora del seu hàbitat natural i impermeable en lloc aliè. Un disbarat que més d'hora que tard les dues coalicions hauran d'analitzar i pel qual potser hauran de demanar perdó.

Mirin, senyors: no inventin abstraccions, no es fiquin en embolics on no els demanen. Actuïn, treballin, facin el que considerin oportú, però expliquin sense complexos que fandangos, romanços, tonades, cantes de feineig i de trilla, jotes i altres elements de la cultura hispànica i mediterrània ens pertanyen, són patrimoni cultural històric de tots. No hi ha propietaris d'una identitat separada de l'altra; són la mateixa.

Per favor, anunciïn, cridin fins que la ronquera no els deixi pronunciar cap més paraula, que la rumba catalana pertany al bagatge popular d'aquí igual que la sardana, els castellers, el correfoc, la tenora, la viola de gamba i l'acordió del Pirineu. Facin-ho i afegeixin que la rumba catalana és cosina de la flamenca.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les bones intencions en això es queden. El que passa és que no podem separar el rovell de la clara. L'ou és ou per aquests dos components, exactament igual que la cultura catalana està prenyada de l'espanyola i aquesta de l'altra. Ajuntem-nos, sumem, que falta ens fa. La fatiga de l'esperança minva les nostres forces. És a l'Estat espanyol al que li hem de dir adéu amb alegria, sense odi, sense revengismes inútils, mantenint els vincles afectius amb els nostres avantpassats visquin aquí, allà o a l'infinit.

Res d'amargura ni de ressentiment. Al contrari, remenant la cintura tot el que puguem i entrellaçant les llengües fins que el frec ens transporti al gaudi. Si des de Catalunya som capaços d'amputar un tros a l'Estat gran i construir un Estat petit, amb el pas del temps els nostres descendents tindran l'oportunitat d'autodeterminar-se i crear l'estat individual. Són els individus els que pateixen el maltractament dels Estats, però per poder ser lliures hem d'assaborir que és veritat que al pot petit hi ha la bona confitura.