Montoro no és feixista, però sí que és facciós
"El pitjor que li passa al ministre d'Hisenda és que les seves paraules ja no se les creuen ni els votants del PP"
Cristóbal Montoro gesticula al seu escó del Congrés, el 17 d’octubre passat. /
Si algú amb les seves paraules o amb els seus fets pertorba la quietud pública i mira més pel bé de la seva colla o de la seva facció que pel bé general, aquest algú és un facciós. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha donat més d'una mostra en aquest sentit. Només cal recórrer al testimoni de la diputada de Coalició Canària Ana Oramas, que, en una sessió del Congrés el juny del 2012, va revelar que dos anys abans Montoro li havia manifestat quan el president Zapatero intentava evitar el rescat de la Unió Europea: “Em va dir 'que caigui Espanya, que ja l'aixecarem nosaltres”.
L'ara ministre no va poder desmentir la frase, encara que va intentar justificar-la al·ludint que “treballava en una alternativa” al Govern socialista. Interpel·lat pel senador del PSOE José Miguel Camacho, va respondre: “Si Zapatero hagués escurçat la legislatura, ens hauríem estalviat molt patiment tots els espanyols.” Apuntant amb bala, Camacho va inquirir: “¿Per a vostè és una prioritat aixecar Espanya?” Resposta de Montoro: “Espanya s'aixeca sola. Espanya és un gran país, senyoria.” Nova rèplica del senador socialista: “Estic d'acord amb vostè. Espanya és un gran país, encara que hi hagi polítics, com és el seu cas, que intentin tirar-la per terra”.
Un passat de “roig destenyit”
Però, ¿qui és Montoro? Nascut a Jaén el 1950, va ser socialdemòcrata dels de Francisco Fernández Ordóñez abans que aquest participés en la fundació de la UCD de Suárez. ¿Roig, doncs? “Roig destenyit”, assegura ell quan li recorden aquells temps del cuplet de la transició. ¡I tan destenyit! Va ser el 1993 quan el blau sense destenyir Aznar el va rescatar de l'anonimat de la seva càtedra d'Economia Aplicada a la Universitat de Cantàbria. Tots dos s'havien conegut el 1989 a través de l'assessor aznarista Pedro Arriola, amb qui havia coincidit treballant per a la patronal CEOE (aquest món és un mocador). Del 1993 al 1996, va exercir de portaveu econòmic del PP predicant el seu liberalisme a l'estil Popper. Va arribar a tenir tanta notorietat, que l'inefable (no tinc paraules) periodista José María Carrascal el va presentar en un dels seus telemítings nocturns com el futur ministre d'Economia. I la va encertar. I tant si la va encertar. No obstant, va haver d'esperar la legislatura de la majoria absoluta del PP (2000-2004) per agafar les regnes d'Hisenda, ministeri esqueixat d'Economia, que seguia tenint Rodrigo Rato com a titular amb rang de vicepresident. Les males llengües diuen que va ser precisament Rato qui, ironitzant amb certa crueltat sobre l'envaniment professoral de Montoro, li va penjar el sobrenom de 'Tontoro'. En qualsevol cas, Tontoro o Montoro ja havia fet prou mèrits davant Aznar. Per exemple, amb aquestes declaracions a Ernesto Ekaizer a 'El País' (21-5-1993): “L'Estat de benestar dels socialistes és un engany que en la pràctica ha fet adormir la societat espanyola”.
Pel camí de l'amargura i del ridícul
Si en la seva primera trajectòria com a ministre d'Hisenda va tenir el vent bufant a favor seu, tot i l'enorme ensoopegada de Gescartera (un escàndol financer que va esclatar el 2001 i en què es van volatilitzar 20.000 milions de pessetes dels fons dels clients i que li va costar el càrrec al seu secretari d'Estat Giménez Reyna), l'actual aventura repetint cartera al Govern de Rajoy l'està portant pel camí de l'amargura. De l'amargura i, en moltes ocasions, del ridícul. ¿O no és ridícul afirmar solemnement fa un any que “els pressupostos del 2013 són els més socials de la història de la democràcia,” precisament quan més grans eren les retallades socials? ¿I com qualificar les seves paraules sobre els nostres sous, cada vegada amb menys capacitat adquisitiva? Sí, aquestes que han donat la volta a Europa: “Els salaris no estan baixant a Espanya. Els salaris estan creixent moderadament al nostre país” (9-10-2013).
Aquest Montoro, amb merescuda fama de prepotent i fanfarró, ha estat capaç de recordar públicament a partits polítics, empreses multinacionals, grups de comunicació i fins i tot a actors i actrius les seves obligacions amb Hisenda. Ell, precisament ell, que va ser el màxim responsable de l'amnistia fiscal. “En lloc de donar lliçons en editorials, que paguin els seus deutes”, va carregar fa menys d'un any contra la premsa. "Aquí no hem tingut el nostre Depardieu. No ha fet falta. ¿Sabeu per què? Perquè alguns dels nostres famosos actors no paguen impostos a Espanya”. Així es va desmelenar al febrer, evitant distingir entre el que és tenir domicili fiscal fora d'Espanya i el desviament de diners generats a Espanya a paradisos fiscals. Tot i confessar-se un “devot” del cine, setmanes enrere va posar el dit a la llaga de la indústria del cel·luloide espanyol i va dir que les pel·lícules recapten menys perquè no són bones, sense reconèixer el perjudici de l'augment fins al 21% de l'IVA.
És clar que mentre fixa la seva mirada en aquests sectors, s'ha hagut d'empassar gripaus com el calamitós informe de l'Agència Tributària sobre la presumpta venda de les presumptes finques de la no presumpta infanta Cristina de Borbó.
En el millor dels mons
¿Montoro és, a més de facciós, com hem assenyalat, un extraterrestre? “Espanya és exemple i referent de l'ajust econòmic”, va dir fa una setmana, com si es referís a un altre país, i no a aquest. La veritat és que aquell dia el ministre va semblar estar en un trànsit difícil d'entendre per als que, per exemple, s'han quedat sense poder cursar una carrera universitària o per als que pateixen les llistes d'espera per operar-se o no poden comprar el medicament indispensable perquè ja no se'ls subministra gratuïtament. Aquell mateix dia, Montoro va dir: “No hi ha retallades ni en beques ni en educació ni en sanitat. El que hi ha és un Govern reformista”. (22-10-2013) ¿Algú pot explicar un despropòsit com aquest? ¿Potser era una mostra d'humor negre surrealista? Més. ¿Com pot repetir en pla mantra que “la gent comença a notar la recuperació”?(27-10-2013) ¿Quina gent? ¿Quina recuperació?
Notícies relacionadesEl pitjor que li passa a Montoro és que les seves paraules ja no se les creuen ni els votants del PP. Han passat quatre anys i han canviat les circumstàncies de quan valia gairebé tot, com qualificar el PSOE de “banda d'inútils que han arruïnat Espanya.” Pel que hem vist a l'inici d'aquest article, el principal no és que s'arruïni o caigui Espanya, sinó que l'aixequin els patriotes de sempre.
