Europa ha d'admetre que necessita immigració legal

La frase que encapçala aquest article és de Martin Schulz, actual president del Parlament Europeu. Que després de les eleccions europees de l'any que ve podria arribar a ser president de la Comissió de la Unió Europea. Una persona de gran categoria política, i també personal i intel·lectual.

És bo, per tant, que algú com ell parli com parla de la immigració a Europa. Ja era hora. Ja fa molts anys que Europa es nega a admetre que la immigració és un problema molt important. Moltíssim. Sobretot humanament.

També políticament i socialment. Europa dóna moltes lliçons a tothom, i sovint té dret a fer-ho. Perquè –si més no al nostre entendre– el seu sistema polític, econòmic i social té més qualitat que el d’altres continents. Però en aquest tema ha fet veure que no passava res. Com deia fa poc en Miquel Roca parlant de la tensió que ara hi ha a França, «l’error ve de lluny i no és cap altre que el fet de no voler tractar el tema de la immigració com un problema». I ara resulta que els partits poc o molt xenòfobs han agafat molta força. I més enllà del seu gruix parlamentari pesen molt, socialment i psicològicament, sobre tota la societat. I així passa a països del sud d’Europa, però molt més a França, i molt també en els del nord d’Europa. Els que més fama tenen de demòcrates i tolerants.

Per tant, benvingut sigui que un polític de la importància i qualitat de Martin Schulz digui el que diu. Ha calgut el drama de Lampedusa perquè finalment la consciència i la política europees s’hagin sentit sacsejades. Si és que dura.

Comentaris sobre Catalunya

Aquests dies, a Catalunya ens vénen alguns comentaris d’Europa sobre el nostre problema nacional. Més aviat amb intenció dissuasiva. Encara que molta gent a Catalunya creu que si hi hagués una consulta i el vot independentista fos clarament majoritari, ni Europa ni Espanya podrien seguir dient que no se n’ha de fer cap cas. Però, de tota manera, de moment Catalunya pot oferir a Europa dues coses en què ha treballat més i millor que molts països europeus: una doctrina sobre immigració i una realitat de convivència d’un gran mèrit, ateses les condicions en què la societat catalana ha hagut de treballar.

1. L’any 1900, Catalunya tenia dos milions d’habitants. Que pràcticament tots eren catalans de segles. Que passen a tres milions i mig el 1940, malgrat la Guerra Civil, i una natalitat més aviat baixa. És a dir, gràcies a una forta onada migratòria de l’Estat espanyol dels anys 1900-1935.

2. Hi ha una segona gran immigració dels anys 1950-1975. I la població puja a una mica més de sis milions. Immigració d’origen espanyol, però lingüísticament i culturalment diferent. I que es produeix en condicions políticament molt negatives per a Catalunya: prohibició i persecució de la llengua i la cultura catalanes –des de l’escola a l’administració–, indefensió política i pressió social i mediàtica. Cal no oblidar les condicions molt dures en què Catalunya viu políticament, culturalment i lingüísticament durant algunes dècades.

I arriba a l’any 2000 amb una societat diferent de la del 1900. La composició humana en part s’ha modificat. Una part és d’origen diferent. Hi ha molta gent d’origen castellanoparlant, per exemple. Però Catalunya ha mantingut la seva cohesió, la seva identitat i una bona convivència. I hi ha hagut molta barreja humana. Molta barreja de famílies. I molta tolerància.

3. Situats a l’any 2000, es podria dir que ja no hi havia més problemes d’immigració a Catalunya. Tothom era català, de vint generacions, de deu, de cinc, d’una o només de deu anys, o acabat d’arribar feia un mes. I això es veu molt clarament mirant quins cognoms hi ha ara a Catalunya. I veient com s’han barrejat dintre de les famílies. Això ha estat un gran èxit del nostre país. I un fracàs dels qui volien que la identitat de Catalunya es perdés a través de la immigració. 

4. Però ara, des de l’any 2000, hi ha una nova gran immigració. No menys d’1.200.000 persones en dotze anys, de 6.300.000 a 7.000.000. Aquest cop no d’origen espanyol sinó d’arreu del món. De Senegal a Romania passant pel Marroc, del Perú a Filipines passant pel Pakistan. Novament és posada a prova la capacitat de Catalunya d’acollir i d’integrar gent de fora. Un repte molt difícil. Perquè malgrat que ara Catalunya té més autonomia que quaranta anys enrere no disposa ni de prou poder polític i administratiu ni de prou recursos financers per a fer una política prou efectiva. I tanmateix Catalunya creu poder novament demostrar que és capaç de mantenir la seva identitat de país, la seva llengua i la seva cultura, la convivència lingüística de català i castellà, el bon funcionament de l’ascensor social, la bona convivència entre els seus ciutadans, la cohesió social i humana del país. 

Per què ho creu? Per la seva història i perquè ha tingut i té una doctrina i unes actituds integradores. Potser a causa de la seva feblesa política, Catalunya ha cregut sempre que només podia evitar la seva dilució com a llengua, cultura, societat i nació fent als seus ciutadans –independentment del seu origen i del temps de residència– una proposta de país i de societat de qualitat. Que valgui la pena. I en condicions d’equitat. I amb perspectiva de futur.

Dret de sang i dret de terra

La doctrina que Catalunya ha aplicat des de fa dècades es pot sintetitzar en dos principis.

El primer és l’aplicació del 'ius solis' en la definició de què és ser català més que en el 'ius sanguinis'. És a dir, en la terra on es viu i es treballa, més que en la sang. En els fills i els néts. «Català és tota persona que viu i treballa a Catalunya. I té voluntat de ser-ne».

El segon és l’expressió que Catalunya sigui un sol poble. «Catalunya, un sol poble». Això proclamat i assumit des de la dreta a l’esquerra.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Això, complementat amb el compromís d’actuar en conseqüència, és a dir, de construir una societat on tothom hi tingui cabuda. I on funcioni l’ascensor social. Un compromís que substancialment ha estat assumit i aplicat pel conjunt polític i social del país. També en èpoques difícils i crítiques com l’actual. Que afecten negativament el benestar general, com a tants països europeus, però que no afecten en canvi l’esperit de convivència general. En aquest sentit la nostra societat resisteix bé la prova.

Que Martin Schulz digui «Europa ha d’admetre que li cal immigració legal» mereix una valoració positiva. Però sorprèn veure que Europa encara no s’hagi enfrontat de debò amb aquest repte. Com sorprèn que a França –tot i que és un país que té una història positiva d’integració– hi hagi cada cop més por i més rebuig. I potser sorprèn a algú que en canvi Catalunya –malgrat que proporcionalment té un problema molt més gran i que sap que des de fa molt de temps una de les idees i de les esperances recurrents a Espanya és que la immigració espanyola, o sud-americana o de l’est d’Europa o paquistanesa dilueixi definitivament Catalunya– pensi que pot continuar el procés d’integració que en bona part ha aplicat amb èxit des de fa cent anys.