Guerra, deixa'ns en pau
"Si els vells pròcers del socialisme de la transició no comprenen que la societat és dinàmica i que urgeix adequar el discurs als nous temps millor que es retirin"
Alfonso Guerra parla amb Alfredo Pérez Rubalcaba, als passadissos del Congrés, el 17 d’octubre. /
No ho puc evitar. Cada vegada que Alfonso Guerra surt del frigorífic em sento inquiet. Confesso, sense anar més lluny, que el seu últim llibre de memòries em va causar neguit. Feia olor de revenja, de guisat autojustificatiu amb venjança. Ahir va tornar a pujar a la lídia mediàtica per enviar-li un directe a la mandíbula del PSC i una puntada de pau per baix a Rubalcaba. Mal assumpte per a gos flac. Mal servei als resistents que confiem en la possibilitat d'una sortida negociada que contempli una reforma de la Constitució en una perspectiva federal. I és que alguns haurien d'entendre que, igual que a Catalunya ens neguem a admetre que quatre nacionalistes il·luminats reparteixin patents de catalanitat, també va arribant l'hora de recordar a la vella guàrdia del PSOE que ningú posseeix en propietat el 'copyright' del socialisme en totes les seves variants. Si els vells pròcers del socialisme de la transició no comprenen que la societat és dinàmica i que urgeix adequar el discurs als nous temps més val que es retirin, deixin pas o escriguin les seves memòries.
La socialdemocràcia fa més d'un segle que medita i discuteix com encaixar les qüestions anomenades ‘nacionals’ en els seus discursos i programes. Això no ha estat mai una tasca fàcil i exempta de polèmica, i tampoc ho serà ara. Ja Eduard Bernstein o Karl Kautsky, a finals del segle XIX i principis del XX, van discutir amb passió sobre el sentit dels estats nacionals i el paper de la classe obrera respecte al nacionalisme. No en va Rosa Luxemburg va defensar amb feresa la seva convicció que el suport als estats nacionals era l'antesala de la contrarevolució capitalista... Alfonso Guerra sap que a Europa fa més de 150 anys que debatem el rol dels partits d'esquerres en la dinàmica dels estats i les nacions. Sap, o hauria de saber per experiència personal, que res és estàtic i que un dels principals problemes actuals de la família socialista és trobar respostes a les preguntes i els reptes de la societat. Entre aquests reptes es visualitza l'emergència de fenòmens culturals, religiosos i identitaris de nova formació.
Notícies relacionadesMariano Rajoy ens colpeja amb la literalitat d'una sacrosanta Constitució sense acceptar interpretacions ni lectures compartides. Alfonso Guerra apel·la al caliu d'un sentiment socialista que perviu en el pensament de molts ciutadans però obvia que aquesta brasa avui prefereix manifestar-se d'una manera diferent de la seva. Amb tot el respecte i la consideració, crec sincerament que el socialisme de Guerra està gastat, és tan estàtic i paralitzant com el dogma ‘ppmariano’ de la Constitució.
Hi ha un nou socialisme a les portes crític i de base emergent en la societat. El PSC intenta dialogar i congeniar amb ell. Ho fa malgrat els vells guerrers defensors de les essències que es resisteixen a sortir de l'escenari. Tothom sap que el PSC no és independentista ni nacionalista. Es defineix sense embuts com a federalista. Qualsevol altra consideració és impròpia i maliciosa.
