LA CAVERNA BLAUGRANA
Una espasa oxidada
Messi envia la pilota a Xavi davant Cristiano Ronaldo i Mascherano, en el passat Barça-Madrid. /
Convindran que la setmana en què emprenem la noble missió d'ajusticiar La Banda i l'Espanyol hauria de ser una setmana de testosterona, proclames guerreres i exaltació barcelonista. Però som un poble abúlic i el nostre prou escàs esperit guerrer es dilueix cada vegada que comprovem que la nostra antiga trituradora d'exèrcits s'ha convertit en un avi ranquejant.
És bo assumir-ho com més aviat millor. Des del 2009, quan va eclosionar el millor futbol que hem vist mai, aquest ha estat l'equip de Xavi, i Xavi compleix 34 anyets al gener. El Camp Nou ja no és el que era. L'entusiasme aventurer de les grans gestes ja no apareix per enlloc. Si volen disfrutar d'uns aires primaverals, d'un vertigen col·lectiu, vegin algun dia la Roma. Si volen admirar-se de la maduresa d'un grup que se sap invencible, vegin aquest imponent Atlètic de Madrid, que té la seva gran oportunitat per tornar a guanyar lligues. I si volen vibrar amb la gosadia d'un conjunt que se sent cridat a fer història, tenen el Bayern, que cavalca amb fúria cap a la seva segona Champions consecutiva. Tot això era abans el Barça.
¿I què ens queda? Ens queda un equip que alguns dies, quan els astres s'alineen i molts parells de cames es deixen anar simultàniament, quan per alguna estranya raó als jugadors els assalta una nostàlgia col·lectiva i un orgull del que han estat, encara ofereix recitals únics al planeta. Ens queda també disfrutar de la Bèstia Bruna, el futbolista que pot regalar-nos a cada partit el moment de la nostra vida --sempre que s'oblidi, per un moment, que d'aquí uns mesos arribarà al Brasil per afrontar la tasca de la seva vida--.
I ens queda somiar que a la primavera, quan torni la Champions, aquest conjunt dividit pel raig i podrit la meitat serà capaç de tombar qualsevol amb aquesta alineació nostra, que a la Playstation segueix sent la millor del planeta, perquè amb nosaltres hi ha Valdés, Busquets, Iniesta i Neymar. Com un vell espadatxí en decadència, aquest Barça encara té moviments reflexos que poden resultar mortals. Alguns dels seus cops segueixen sent únics al món i un tall oxidat --no ho comprovin a casa seva amb el ganivet del pa-- segueix sent una cosa seriosa.
Resem, doncs, perquè aquest vell campió pugui triar el dia exacte en què es produiran les seves últimes proeses. Resem, d'entrada, perquè el color blanc-i-blau d'una samarreta els torni a aquella gloriosa joventut de triomf i sang.
