Imparables

T'ajudo i t'ajudaràs. Millor encara que el vell adagi d'«ajuda't i t'ajudaré» és aquest vell consell que inspira algunes de les més eficaces maneres de millorar la condició dels necessitats. Em ve a la ment aquesta reflexió al considerar que el nostre temps, tan ple de crueltats, és també aquell que ha sabut redefinir l'antiga caritat i la no menys antiga solidaritat amb els necessitats en termes d'estímul perquè ells ma­teixos, que són tantíssims, sàpiguen ajudar-se a si mateixos. Emancipar-se. Sense demanar més ajuda de ningú que l'estrictament necessària.

M'ATINC a un únic exemple: el del club dels Imparables. Fa pocs anys, a un llavors desconegut entrenador esportiu, Bernat Moreno, se li va acudir muntar un club que integrés persones severament discapacitades per practicar exercici físic més enllà de la gimnàstica: per fer esport, i del més dur, com sol ser el ciclisme de competició en carretera. L'escola de discapacitats, o, per dir-ho en el més pur català, per a tolits -mancs, coixos, mancats de membres- que va fundar a Barcelona va aconseguir aviat l'èxit. Regentada pels seus propis socis, es va transformar ràpidament en un lloc per a la pràctica de l'esport, l'amistat, l'humor compartit i alliberador, una nova comunitat humana on no hi ha lloc per a la queixa i molt menys per a la llàstima.

Richard Galvani, un britànic estretament lligat a aquest país, entre altres coses productor de cine documental, va agafar la idea que era necessari fer pública l'empresa moral que inspira els Imparables: un fi molt bo per a ells però millor encara per a nos­altres, el públic. La seva productora, Black Train Films, es va encarregar de la tasca. La idea fonamental no va consistir en la presentació de la vida dels Imparables, membres del Club Ciclista Génesis, sinó a vincular-la a un fet crucial que els defineix millor que res: la seva preparació amb un objectiu de projecció internacional, anar als últims Jocs Paralímpics de Londres. El documental, un dels més emocionants que he pogut contemplar, ha estat exhibit en alguns cines i tindrà més presentacions. Voldria veure'l també en escoles, universitats i centres cívics. L'educació democràtica de la ciutadania no consisteix només a votar, sinó a fer-nos veure que som gent lliure, capaços d'autogestionar-nos, d'organitzar-nos en comunitats com la dels Imparables, compartint les nostres limitacions físiques quan hi són i capgirant-les, per dir-ho d'alguna manera. Convertint un defecte en una virtut i un exemple per a molts que, sense tenir-lo davant, no s'atrevirien a emular els nostres modestos i valents herois.

Un dels problemes més greus que té el món modern és el de l'opacitat dels que necessiten ser vistos. Només de tant en tant fan la seva aparició molesta la pobresa, l'esclavitud o la fam. Com a màxim veiem per la televisió, i sempre fugaçment, l'exposició clara i rotunda, la que exigeix solidaritat i no només l'ajuda més o menys institucional dels poders públics. L'exposició ineludible d'aquests mals és fonamental per a la nostra salut mental. És essencial mostrar com éssers humans com nosaltres -en aquest cas, els Imparables- són capaços de muntar-se la vida, triomfar sobre si mateixos sense lamentacions i recuperar alguna cosa més que el somriure. Així ens fem una mica millors nosaltres mateixos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

HI HA PROTESTES públiques -vagues, manifestacions, desafiaments- que mereixen la nostra solidaritat i ajuda. Però molt em temo que la visibilitat de la injustícia social o de la desigualtat natural (però inacceptable) que existeix entre diversa gent varia de manera arbitrària. Depèn a vegades del sensacionalisme i altres del poder i influència de cadascun dels col·lectius implicats. Persones com els Imparables estaven confinades a una caritat precària, que patia les estretors i limitacions d'una política social o assistencial endèmicament imperfecta. Sempre hi ha molt més a fer per a aquestes enormes minories que no gaudeixen dels privilegis de què gaudim els altres.

L'autogestió, l'energia i la lucidesa de col·lectius com el dels Imparables i els seus amics mostren que hi ha un camí diferent. El més prometedor de tots: el que posa en pràctica i fa palpable la dignitat de tots. Fent-la efectiva, anant més enllà de les paraules, el bonisme i les il·lusions només caritatives. Aquests suposats discapacitats, els del Club Ciclista Génesis, entre altres, estan molt més capacitats que la resta dels mortals. Per això han de ser tractats com a iguals, sense commiseració però amb fraternitat. Si algú no ho entén, que pensi almenys que qualsevol de nosaltres pot tenir un accident. Qualsevol.