El que és irrefutable
"Preneu-li al Barça el gust per la pilota, les combinacions, els extrems i el primer toc i veureu com us és totalment indiferent anar al Camp Nou que al Municipal d'Ipurúa"
Gerard Piqué, durant una roda de premsa a Bangkok. /
"L’obra de Pep supera amb escreix l’espectacular xifra de 14 títols aconseguits sobre 19 de disputats en quatre temporades. Amb Pep Guardiola a la banqueta, el Barça ha consolidat un model de joc que ha revolucionat el futbol contemporani. Al llarg d’aquests anys, el Barça ha blindat un relat esportiu que integra conceptes com el joc de possessió, la creativitat, la combinació constant o la velocitat a través de la pilota". (Editorial de 'Barça', revista oficial del club, juny del 2012)
No fa tant el discurs del club situava el joc per sobre dels títols. Era una altra època, es guardaven les aparences: la directiva reprimia la seva pulsió nuñista i les seves ganes de dir "el-Bar-sa-lo-na", amb aquestes cinc síl·labes. Però 16 mesos són una eternitat i avui ens sembla normal que el principal portaveu de la junta escindeixi resultats i joc. Ja ho vau veure: va aparèixer Piqué, amb bigoti i tricorni, i va proclamar que aquí s'ha guanyat molt i que tothom a terra.
És complicat explicar-li res a un postadolescent milionari que està més a prop de Paris Hilton que del soci de barra de bar. En disculpa de Piqué, direm que no hi ha pitjor escola que la del triomf total i prematur. Però en el seu llenguatge, el de la victòria, sí que li podríem recordar que en el nostre passat no tot és glòria i que per això hem après de les comptades ocasions en què hem arribat al cim. Ha passat només el 1992, el 2006, el 2009 i el 2011, i ens ha quedat gravat amb foc a la memòria que només hem arribat a la cúspide quan hem jugat millor que ningú. En altres latituds més primitives, aquesta afirmació podria sorprendre, però a casa nostra, amb la nostra història, aquesta és una obvietat que fa mandra discutir.
Passa que quan un nega una veritat irrefutable obre la porta a tota mena de possibilitats increïbles: Piqué demana silenci perquè hem guanyat més que La Banda; es fa evident que per a ell res del que ha passat aP (abans de Piqué) té cap interès --i ja veureu quan Núñez hi caigui, quin gran disgust--. A més, la qüestió revela certa estretor d'ànima: el meu veí viu en un pis de 35 metres quadrats, jo en un de 40, felicitat, alegria i que corri el whisky DYC.
La cosa té altres ressonàncies. Arraconar el joc i devaluar el com, ens porta a pensar que per a Rosell, Piqué i la seva gent valen igual l'explosió de futbol de la final de Champions del 2011 que l'horripilant triomf del Chelsea de Bosingwa un any després. Els era igual guanyar amb el trepidant espectacle coral de l'equip de Guardiola que a base d'hòsties i contraatacs. És trist. Feu una petita prova i sigueu honestos: preneu-li al Barça el gust per la pilota, les combinacions, els extrems i el primer toc i veureu com us és totalment indiferent anar al Camp Nou que al Municipal d'Ipurúa o al Mercedes-Benz Arena.
L'assumpte té altres matisos inquietants: l'abecé del futbol és que sempre es perd molt més del que es guanya. ¿On seran els barcelonistes de la cultura del guanyar com sigui quan no arribin els títols? Perquè aquí hem après al llarg de lustres sinistres que les derrotes duren més que les victòries i que a la intempèrie només ens abriga la consciència de ser diferents, de mimar la pilota, l'estètica, algun sentit de l'espectacle.
Notícies relacionadesI disculpeu que em posi transcendent, però en la negació d'aquest model hi habita algun aspecte fosc, un cant a la mediocritat, la incivilització i el retorn a la cova. I una cosa pitjor: una certa negació de tota bellesa i tota poesia en el nostre món.
