Derives universitàries

La nostra universitat pública està amb la moral baixa. Les retallades pressupostàries, el desmesurat augment de les matrícules, la reducció de places docents i administratives coincidents amb la posada en marxa del denominat pla de Bolonya ha provocat alhora reaccions indignades -manifestacions d'estudiants i personal, pintades i cartells a les parets- i desànim tenyit de passotisme. Els seus rectors estan lògicament obcecats amb els comptes a la recerca d'escletxes per on ficar les estisores per reduir els dèficits en creixement i que s'han convertit en malson, sense temps de preocupar-se per la millora en la prestació dels serveis, creació i difusió dels coneixements, que la societat n'espera. Tot porta a indicar que en la pròxima edició de la denominada classificació de Xangai les universitats espanyoles hauran empitjorat la posició tan endarrerida que ocupaven.

MENTRESTANT, les institucions privades d'ensenyament superior no sembla que visquin les mateixes penalitats. Les xifres demostren que el seu pes en el sistema espanyol és creixent tant pel nombre d'alumnes com pel ventall de titulacions. Les seves instal·lacions creixen en nombre i vistositat. Hi ha fets anecdòtics que demostren una envejable robustesa financera, com el fitxatge d'una nedadora guanyadora de diverses medalles en l'última cita olímpica, a les pretensions crematístiques de la qual el club esportiu on s'havia format no podia fer front, per part d'una universitat murciana que també patrocina diversos equips esportius professionals.

Si la crisi persisteix podem veure un canvi substancial en el nostre sistema d'ensenyament superior. No només per l'increment de pes que hi haurà adquirit el sector privat, sinó també pel canvi de mentalitat que s'imposarà en les universitats públiques, obsessionades per la recerca d'ingressos per tots els mitjans, entre ells l'o­ferta de cursos sobre els temes més variats orientats a qüestions de la pràctica més immediata en detriment de coneixements de més envergadura.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tampoc a França estan gaire contents. El seu tradicional orgull se sent ferit amb les posicions que els seus centres universitaris ocupen en les classificacions internacionals. Únicament quatre apareixen, i als llocs de cua, dels cent primers del palmarès de Xangai mentre que entre les vint-i-cinc primeres n'hi apareixen quatre de britànics. La ministra Geneviève Foriaso es mostra decidida a prendre les mesures necessàries per posar remei a aquesta mala imatge. Per començar ha de solucionar un problema típic del sistema francès com és la distinció i l'enfrontament entre els seus dos components: les universitats i les denominades grandes écoles. Components que tenen diferent pes numèric: un milió i mig de matriculats a les primeres i 200.000 a les segones. Les diferències neixen dels sistemes aplicats per a la selecció dels estudiants, el cost dels estudis, l'orientació professional i la dedicació a la investigació dels seus respectius ensenyants. Dues d'elles sobresurten: per ingressar en una grande école fa falta superar un examen mentre que amb el títol de batxiller n'hi ha prou per matricular-se en una universitat (amb l'excepció de les facultats de Medicina). El cost anual d'un universitari és d'uns 6.000 euros mentre que en una les cinc écoles dependents dels ministeris corresponents ronda els 40.000 euros. Les matrícules no arriben a aquests imports i hi ha la possibilitat d'aconseguir beques però les estadístiques demostren que l'origen familiar i geogràfic dels que ingressen en un tipus d'institucions i l'altre és diferent.

A LES 'ÉCOLES' de més prestigi hi predominen els parisencs, fills d'alts funcionaris o de directius d'empresa que asseguren la reproducció de l'elit que té les regnes del poder econòmic i polític. S'han fet intents per corregir aquestes diferències però no han obtingut gaire èxit. Com diu una especialista en aquests temes, persisteix la distància entre les grandes écoles que acullen alumnes de la classe dominant i els preparen per ocupar els alts càrrecs en l'administració pública o privada i les universitats amb un alumnat que pertany a les classes mitjanes i els preparen per ocupar càrrecs intermedis, tècnics o places docents en l'ensenyament secundari. El mateix director de Sciences-Po, un centre d'excel·lència, qualificava l'actual sistema francès d'injust, no igualitari i antidemocràtic. Que no acabi passant aquí una cosa semblant però per vies diferents. A França les joies de les grandes écoles són públiques i van ser creades per la monarquia, Napoleó o la República. A veure si les nostres elits acabaran formant-se en entitats privades, cosa que en part ja passa en l'àmbit de les grans empreses.Economista.