Una via catalana per a la universitat
En aquests moments actuals d'incertesa, l'ensenyament superior hi té molt a dir
L'actual plet sobre l'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol ha de servir, més enllà del resultat final del conflicte polític, per fer-nos un país millor. El lideratge que ha tingut, històricament, el catalanisme en els àmbits polític, cultural i ideològic ha estat factible perquè ha anat de la mà de la modernitat i de la qualitat. Durant molts anys, catalanitat i catalanisme han estat sinònims d'europeisme, civilitat i ambició. Vicente Cacho (1929-1997) va explicar moltes claus d'això que diem en el seu treball El nacionalismo catalán como factor de modernización (Quaderns Crema). Durant el primer terç del segle XX era inimaginable parlar de modernització i de societat avançada sense el que representava Catalunya. L'obra feta per la Mancomunitat va saber entroncar les aspiracions nacionals amb un programa de construcció i amb l'aposta per la cultura i pel reforçament institucional. Recordem en aquest sentit el que van representar la Biblioteca de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans, entre altres. També va ser així en els anys de la Generalitat republicana, durant la lluita antifranquista, en la transició i en els inicis de la Generalitat restaurada. El catalanisme només triomfa quan aposta fort per la qualitat i la consolidació institucional.
Una immensa majoria del poble de Catalunya, dels seus ciutadans, compartim els mateixos anhels de plenitud. Segurament, però, cal passar d'una etapa de grans afirmacions a una altra en què se'ns reclama omplir de contingut les aspiracions nacionals. Hem de dir què volem fer amb la llibertat que reivindiquem. I en aquest encontre, la universitat hi ha de tenir un paper essencial. Una universitat que té garantida, per mandat constitucional, la seva autonomia, però que pateix les conseqüències, com altres institucions del país, d'un sistema de finançament deficient i que viu flagel·lada per les retallades pressupostàries.
La reforma constitucional del 2011 (article 135), segons la qual totes les administracions públiques han d'adequar les seves actuacions al principi d'estabilitat pressupostària, situa el pagament del deute i els seus interessos com a prioritaris sobre qualsevol altre pagament o despesa corrent. Aquest canvi, per una banda, representa l'hegemonia de la restricció econòmica sobre les obligacions o compromisos socials, ideològics, amb la ciutadania, amb el servei públic; i per l'altra, marca un estil de govern on es perd diàleg i se cerca la confiança d'un diner que per definició és covard. Confiança que es vol recolzar en la socialització de les obligacions o pèrdues econòmiques a partir de la supremacia de la llei de pressupostos sobre qualsevol altra llei dictada amb anterioritat o posterioritat per mitjà de la clàusula de «si les disponibilitats pressupostàries ho permeten». Resultat: cap dret social, laboral, cultural, cap preferència ciutadana pot esquivar aquesta restricció econòmica.
Els governs català i espanyol haurien d'entendre que no podem perdre els nostres drets per la inconsistència de les polítiques econòmiques que s'alternen, fins a no saber quin és el camí bo entre una austeritat que s'acaba criticant, una expansió que no es pot finançar o una distribució injusta del finançament. La universitat pública tampoc ha escapat a aquesta inconsistència i veu com es redueix el seu finançament públic, s'endarrereixen convocatòries i es limiten les possibilitats d'estabilització, promoció i relleu generacional, que tenen com a conseqüència una fragilitat de la suficiència financera i la possibilitat efectiva d'exercir una plena autonomia universitària.
En els moments que vivim plens d'incertesa és bo escoltar tots els sectors sensibles del país. La universitat n'és un, i hi té molt a dir. Hi ha d'haver una via catalana per a la universitat. Com hi ha de ser per a l'escola, per a la sanitat, per als transports públics, per a les relacions laborals, etcètera. La volem àmplia, aquesta via, però sobretot comprensiva de la importància de dotar els estudis superiors i la recerca de nivell del potencial de recursos i internacionalització propis d'un Estat homologable amb els de la resta de l'Europa democràtica.
En un altre sentit, la universitat també pot contribuir a fer més consistent el debat públic sobre el futur del país. Sovint observem com els canals del diàleg entre els responsables polítics, els analistes i els opinants transcorren enmig d'un cert biaix i de manca de reconeixement de la posició de l'altre. Un món acadèmic vigorós, saludable, pot ser útil per donar gruix a la confrontació respectuosa d'idees i projectes, seguint l'estela d'aquell gran rector d'universitat que, en moments molt més tràgics que els nostres, en un embogit 1936, apel·lava, en el millor esperit universitari, a fer possible una societat on l'afany de convèncer s'imposés sempre a la dinàmica de vencedors i vençuts.
