El control dels individus
Els arcans del poder
L'espionatge dels ciutadans per part dels estats planteja la necessitat d'exercir una contravigilància
La conceptualització d'un dret com el de la seguretat obliga a obrir un seriós debat sobre aquesta noció i els seus usos polítics, no sempre destinats a protegir el ciutadà. L'extensió de pràctiques de vigilància sense control públic que abusen del terme seguretat constitueix el símptoma d'un progressiu dèficit democràtic que no sorgeix del no res. Doctrines jurídiques i conceptes geopolítics, assajats en règims caracteritzats per la suspensió de la legalitat, estan en el seu substrat.
La gestió immediata de la crisi no sembla que passi en els pròxims anys per una satisfacció de les necessitats d'amplis col·lectius socials sinó per la repressió del seu malestar. Ja fa dècades, teòrics com Huntington van llançar la idea que una sobrecàrrega de demandes per part d'una població culta i polititzada seria disfuncional per a la governabilitat de les democràcies contemporànies. Ara bé, aquesta afirmació sembla pensada per a societats que tendeixen a la concentració de riquesa, l'expansió de la desigualtat social i l'agudització del conflicte social, és a dir, societats essencialment antidemocràtiques.
¿Potser és un retrat de les nostres? Per una banda, la capacitat col·lectiva de relació social retrocedeix davant d'una desmobilització de caràcter individualista i utilitari, reconcentrada en la privacitat i reforçada per dinàmiques socials de temor. Es tracta d'una cadena de desimplicació afavorida per un aïllament generalitzat, on emergeixen patologies pròpies de la constel·lació de la por: soledat, fòbia social, estrès. Estaríem davant de la paradoxa d'una societat d'individus i només d'individus que experimenten la trobada amb els altres com una amenaça potencial. Individus vulnerables que habitarien un espai social conceptualitzat mitjançant algoritmes de risc que es calculen i gestionen.
Per altra BANDA, el paradigma absolutista és aquell en què el pacte de govern suposa la cessió total de drets a favor d'un poder monolític. Un poder per sobre de la llei, que protegeix individus aïllats i temorosos d'una agressió mútua i que exerceix la força sense passar cap mena de comptes davant de cap instància. Aquest paradigma podria estar retornant a la vida social amb una força renovada, parasitant el discurs dels drets individuals i prevaricant la raó d'Estat. Tornaria així l'antiga doctrina dels arcana imperii (secrets d'Estat), contraposada a la perspectiva moderna del poder polític entès com una cosa que ha de ser exercida amb la màxima visibilitat (Kant). Com assenyala Norberto Bobbio, l'arcanum o secret sempre ha estat un instrument essencial del poder, si bé amb la nota fonamental que en un Estat de dret està legitimat només en els casos excepcionals previstos per la llei.
Aquesta excepcionalitat s'està convertint en regla. El mateix Bobbio advertia el 1978 que la informàtica «permet i permetrà que els detentors del poder vegin el públic bastant millor que en els estats del passat. El que el nou Príncep pot arribar a conèixer dels seus propis subordinats és incomparablement superior al que coneixia el monarca més absolut del passat». Enfront del discurs de la crisi com a nou pacte social, sembla que més aviat assistim a la naturalització quotidiana de diferents pràctiques d'ús de la força i de vigilància poc democràtiques, que comprenen des de la tecnologia quotidiana fins a la possible consagració legislativa de diverses formes de repressió en nom del manteniment de l'ordre públic.
Notícies relacionades
Val la pena pensar sobre aquestes línies el debat actual sobre l'espionatge massiu, així com, en relació amb això, algunes de les futures reformes del Codi Penal a Espanya i l'actuació de certs integrants de les forces de seguretat. Espanya és un dels països europeus amb una taxa menor de delinqüència, si bé pateix implacable un procés d'empobriment i desigualtat social. El viratge conceptual cap a la tipificació de nous delictes com la difusió de continguts polítics i convocatòries de mobilització en xarxes socials guarda un inquietant paral·lelisme amb les noves formes d'activisme, fet que ens hauria de posar en guàrdia. Perquè sense els necessaris controls judicials i institucionals, o sense l'exercici de la divisió de poders de la qual emanen les garanties constitucionals i que obliguen a donar compte de qualsevol ús de la força amb caràcter governamental, es podria estar donant lloc a la inversió de la democràcia en nom de la democràcia mateixa. La vella pregunta de Juvenal «Quis custodiet ipsos custodes?» («¿Qui guarda els guardians?») torna per incitar-nos a reclamar i exercir una contravigilància sobre els creixents poders dels que ens vigilen.
