¿Narcís Serra és un lladre?
"Entre el 2007 i el 2010, Serra va cobrar més d'un milió d'euros, de ben segur bastant menys que el seu antic soci i bon amic Miquel Roca, que converteix en or tot el que toca amb el seu bufet d'alt estànding"
Arcadi Calzada compareix en la comissió d’investigació del Parlament. /
La premsa va informar fa tres setmanes que l'exministre socialista Narcís Serra s'havia queixat davant el jutge Josep Maria Pijoan que al carrer li havien dit “lladre” i que les protestes davant de casa seva li havien causat “perjudicis familiars.” Tot plegat era conseqüència de la imputació per la seva gestió com a president de CatalunyaCaixa. A ell i a 52 exmembres del consell d'administració se'ls acusava d'haver aprovat augments salarials per al director general i el seu adjunt quan l'entitat era “insolvent” i havia rebut 1.200 milions d'euros de fons públics.
En la seva declaració judicial, el que va ser vicepresident del Govern espanyol es va defensar dient que la decisió d'apujar els sous va ser “legal, lleial i convenient”. ¿Legal? O sigui, que els responsables de la caixa es van atenir a la llei vigent. Fins i tot Serra va arribar a dir a tall d'enigmàtic desafiament: “Que quedi clar qui ha actuat complint la llei i qui no.” Apa.
Més: “Nosaltres ens vam assessorar. Era la forma normal de retribuir en el sector.” Seguim. A més de legal, va parlar de lleial. ¿A sant de què? ¿Lleialtat a qui? Com no sigui lleialtat al seu director general Adolf Todó... De fet, el delicte imputat al·ludeix a administració deslleial.
Però el més curiós és la qüestió de la conveniència. ¿A qui convenia cobrar més a costa del que fos? Queda clar, si bé Serra ho va explicar posant l'únic èmfasi en el fet que si els alts executius rebien una retribució més alta se'ls incentivava per no anar-se'n a la competència. ¿Hi ha algun despropòsit més gran que parlar de conveniència quan hi ha clients que han perdut gran part dels diners i l'entitat bancària ha hagut de ser rescatada amb fons públics?
Per un bon grapat d'euros
Quan el 2005 Serra va ser nomenat president de Caixa Catalunya no se li va assignar un salari com a tal, sinó que cobrava en concepte de dietes, que devien ser molt quantioses si tenim en compte l'expressió “elevats emoluments” que ha utilitzat el fiscal. A partir del 2007 ja va percebre una remuneració com a president no executiu. I el 2010, quan s'acostava la fusió de la seva caixa amb les de Manresa i Tarragona (que van donar peu a Catalunya Caixa), el legal, lleial i convenient Narcís es va augmentar el sou (¿per evitar la temptació de fitxar per la competència?).
Entre el 2007 i el 2010, va cobrar més d'un milió d'euros, de ben segur bastant menys que el seu antic soci i bon amic Miquel Roca, que, per cert, converteix en or tot el que toca amb el seu bufet d'alt estànding (amb clients com la filla del Rei). L'al·lusió a Roca no és gratuïta. És coneguda l'anècdota que el pare de la Constitució es va voler afiliar al socialisme català abans d'entrar al partit de Jordi Pujol. No va poder ser. Els socialistes li van dir que amb l'ingrés de Serra ja s'havia cobert la quota de centristes socialdemòcrates, que fins allà podia arribar la broma. I Roca va acabar a Convergència per triomfar en gran manera fins que el 1986 es va estavellar en l'operació política que portava el seu nom, sens dubte la més ruïnosa que hi ha hagut i hi haurà. Serra, en canvi, va ser el primer alcalde de Barcelona en l'etapa democràtica (1979-1982), ministre de Defensa (1982-1991) i vicepresident del Govern de Felipe González (1991-1995).
Al marge del vergonyós espionatge del Cesid, que li va costar la dimissió per ser el valedor d'Emilio Alonso Manglano, que era el cap dels serveis secrets, Serra va aconseguir, al capdavant de Defensa, neutralitzar el colpisme dels militars i que acceptessin que l'únic comandament l'assumís el poder civil, és a dir, el president del Govern. També va ser ressenyable el gran impuls que va donar com a alcalde de Barcelona a la victoriosa candidatura dels Jocs del 92, que després va secundar el seu successor Pasqual Maragall.
Executius de guant blanc
En fi, tornem a la pregunta del títol d'aquest article –¿Serra és un lladre?—a veure si obtenim una resposta més o menys clara. Si fem un cop d'ull al 'Diccionario de la Real Academia Española' (DRAE), podem llegir que lladre és “el que furta o roba.” Continuem desentranyant el significat de les paraules. 'Furtar' és “prendre o retenir béns aliens contra la voluntat del seu propietari sense intimidació en les persones o força en les coses.” ¿I robar? 'Robar' és “prendre per a si mateix amb violència o amb força el que és d'algú altre.” Una segona accepció no matisa tant: “Prendre per a si mateix el que és aliè, o furtar de qualsevol manera”.
Sembla evident que el terme 'robar', que implica més o menys algun tipus de violència, no s'ajusta gaire als consellers d'administració d'un banc, tots ells ben mudats i sense pinta de pispes amb antifaç (en tot cas es tractaria de lladres de guant blanc, ¿oi?). Més adequat al cas que ens ocupa sembla el verb furtar, ja que si es considera que els avantatjosos sous dels executius en qüestió han sortit del diner públic que aportem entre tots a base d'impostos, s'haurien pres o retingut “béns aliens contra la voluntat del seu propietari.”
El propietari ja no era Catalunya Caixa (en bancarrota, i mai més ben dit), sinó el col·lectiu de pagans, que en aquest cas, a més, haurien estat doblement desposseïts dels seus béns si van tenir participacions preferents. En definitiva, si a Serra li haguessin dit canalla, brètol o bergant, que figuren com a sinònims de lladre en llenguatge col·loquial, potser no s'hauria molestat tant. O sí.
Arcadi Calzada, el banquer de les “pràctiques irrellevants”
Un altre polític que ha fet de banquer com Serra, però de segona divisió, ha estat notícia per la seva gestió com a president de Caixa Girona. Parlem d'Arcadi Calzada, que del 1980 al 1995 va exercir diferents càrrecs gens menyspreables: president de la Diputació de Girona (1980-1983), alcalde d'Olot (1993-1994) i diputat autonòmic, sempre a les files pujolistes de CDC.
¿Què ha fet aquest senyor en la seva etapa de capitost de Caixa Girona (1996-2009) perquè hagi estat objecte d'investigació per part de la comissió del Parlament de Catalunya que analitza les responsabilitats per la desaparició de les caixes d'estalvis catalanes? Segons el mateix Calzada, el que l'afecta a ell han estat certes “pràctiques irrellevants.” Vegem les irrellevàncies. Al marge de la concessió de crèdits molt avantatjosos als seus propis consellers i de l'emissió de factures falses, prenguin noti de dues pràctiques més irrellevants: 1) la venda de quadros d'una galeria d'art del mateix Calzada per regalar per Nadal als consellers de la seva caixa, per un import de 130.000 eurets; i 2) la contractació per part de la Fundació de Caixa Girona (també presidida per ell) d'una empresa d'assessoria, copropietat d'una filla seva, a la qual va pagar pels seus serveis 500.000 euros.
Notícies relacionades¿Què és el que deu entendre Calzada per veritablement rellevant? Potser està tot dit si es té en compte la resposta donada al diputat David Fernàndez quan li va preguntar si el president d'una caixa no hauria de saber que la llei no permet segons quines actuacions incompatibles: “Sempre he considerat que no m'afectava en aquest tema.”
El cinisme és un gran invent.
