Albert Vilalta, el 'civil servant' català

Divendres a la tarda, quan estava a punt de començar un acte m’arriba, com una punyalada al mig del cor, la notícia de la mort de l’Albert Vilalta, reusenc i precursor de tantes coses que el convertien en un home avançat als seus temps. Enginyer de camins, canals i ports, home intel·ligent i amb una visió privilegiada per entendre què passava al món i com el que passava allà s’havia d’implementar aquí. I per damunt de tot bona persona i bon amic. L’Albert deia que la sort no es troba, que s’ha de buscar. Aquesta senzilla declaració, carregada d’intencions, definia molt bé el que va ser la seva vida. Iniciador de molts projectes, l’Albert tenia una altra característica interessant i no gens habitual en la política que hem conegut en les darreres dècades, la mirada llarga. Cal ser valent per tenir aquesta mirada llarga i exercir-la, i l’Albert va ser capaç de fer-ho.  Molta gent recordarà l’Albert Vilalta com el primer conseller de Medi Ambient de Catalunya. Una aposta del president Pujol, arriscada i avançada al seu temps, que va trobar en l’Albert l’iniciador perfecte d’un projecte que al llarg dels anys es va demostrar com a indispensable per entendre l’obra de govern d’un país. Ara que tant i tant parlem d’infraestructures d’Estat, algunes de les accions més rellevants d’Albert Vilalta com a conseller s’han convertit amb el pas del temps en estructures d’Estat que algun dia, quan ho siguem, sabrem valorar en la seva justa mesura. Vilalta, però, no va ser només conseller de Medi Ambient. Abans havia sigut secretari general del DPTOP, director general de Transports del Govern Tarradellas, i havia treballat també a l’Ajuntament de Barcelona a la difícil dècada dels anys 60 amb feines que avui encara tenen vigència i futur. Tot això a més de les seves aportacions, des del Govern de l’Estat a les infraestructures que ara per ara són del tot indispensables. Les explicacions de tot això les podran trobar al magnífic llibre que va escriure la seva filla Mariona, 'Què pensa Albert Vilalta', Dèria editors, on fil per randa es van explicant els molts i molts projectes que l’Albert va pensar, va idear, va programar, va executar durant més de 50 anys al servei del país des de diferents institucions, des de diferents responsabilitats, tant a l’àmbit tècnic com al polític. Projectes clau per entendre la Catalunya del present. Un llibre que avui agafa una dimensió i un valor encara més grans. L’Albert era d’aquelles persones que ratllaven la dèbil línia que, a determinat nivell de l’Administració, separa els perfils tècnics, dels polítics. De fet ell va estar a les dues, i deia que els bons polítics són aquells que saben confiar en els tècnics, que els saben motivar, que els poden treure el millor de si mateixos.  Des de la seva independència política l’Albert es va convertir en un dels millors “civil servant” que ha tingut aquest país. Gent que ha fet de la cosa pública la seva opció de vida. Gent que des d’un concepte ampli de l’Administració ha estat al servei del seu país. I l’Albert, persona d’un humanisme impressionant, sempre ha estat al servei de Catalunya. El darrer dia que ens vam trobar va ser al carrer de les Galanes, de Reus. Ell anava amb la Montserrat, la seva esposa. Mai va deixar de tenir un peu a Reus, sempre havia tingut el poble que el va veure néixer al cap. I n’estava orgullós. Com nosaltres, que de Reus estant hem perdut un dels nostres ciutadans més il·lustres d’aquestes darreres dècades, i que de Catalunya estant, hem perdut un dels millors i més honrats servidors de la causa catalana.