DEFENSORA DE LA IGUALTAT
Abdellatif Kechiche, director de La vida de Adèle, llança una encertada pregunta davant les crítiques que ha rebut la seva cinta premiada a Cannes: ¿He de ser una dona, una lesbiana, per fer una història d'amor de dones? La pel·lícula basada en una relació femenina va veure la llum en ple debat a França sobre el matrimoni gai que va provocar una forta mobilització al carrer dels detractors d'una nova legislació favorable. En aquest film s'aprecien les dificultats de les lesbianes per trobar models en els quals mirar-se i, en conseqüència, construir un univers propi. Potser és aquest el prisma interessant sota el qual s'ha d'analitzar l'enorme polseguera provocada per la pel·lícula, quedant al marge els públics problemes entre els protagonistes o la qualitat cinematogràfica.
Així doncs, La vida de Adèle entra en el reduït espai en què els vincles afectius entre dones són presents en el món de l'art. I ho estan més enllà de les projeccions que des de la mirada masculina o, com encertava a dir un dels crítics, des de la percepció femenina que s'està sota observació. És a dir, ho està poc. El pes d'una societat heterosexual i, a més, dominada pels preceptes masculins, no només obstaculitza el reflex real de la majoria de la població sinó que exerceix d'actiu contaminant en la construcció dels gèneres. No és habitual assistir a Espanya a projeccions televisives de sèries protagonitzades per lesbianes com Lip Service (Més que amigues) o The L World. El cine tampoc fa grans esforços per a la normalització de la vida de les lesbianes en el sentit de destacar-les com a protagonistes sense fer-ne una excepció per la seva condició sinó com un fet comú.
Com encara passa en la majoria dels àmbits, fins i tot en aquells que presumeixen de ser mirall fidel de la ciutadania, l'homosexualitat es tracta com una excepció, amb perspectiva de minoria. En conseqüència es troba subrepresentada o la seva representació està instrumentalitzada. La derivada d'aquest comportament quotidià, repicat per l'art, l'economia, la gestió política i els mitjans de comunicació, és la llavor de la qual creix una sexualitat vista i viscuda bàsicament des de l'heterosexualitat. Aquesta cotilla transforma la visió que té el conjunt de la població de la sexualitat lèsbica i fins i tot construeix un estereotip d'acord amb el gust dels homes heterosexuals.
Notícies relacionadesPer això moltes lesbianes no s'han reconegut en les escenes de sexe de la pel·lícula francesa. Algunes consideren que aquestes imatges estan més a prop del porno que de les seves experiències habituals. És possible que la seva ràbia també tingui a veure amb el dèficit de formulacions i visions lèsbiques en el món cultural per poder elaborar la seva identitat, sempre a remolc d'una interpretació que no és la seva.
Aquesta situació sacseja amb força aquest grup de dones, la majoria de les quals troben en la militància per la causa de les dones la manera d'empènyer cap al canvi. És cert que La vida de Adèle està feta sota un prisma satíric però no militant, i desposseeix la narració d'un component combatiu bastant estès entre aquest col·lectiu. Elles millor que ningú poden explicar com les seves relacions encara avui només es poden explicar a través del marc general. És objecte de debat si l'assumpció dels papers de gènere de les seves dues protagonistes, Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux, plasma la seva intenció d'oferir la distància entre dues classes socials o simplement reprodueix els estereotips, la separació entre el paper de l'home i de la dona també en les parelles gais. Aquest i molts altres debats necessiten més espais culturals en els quals agitar-se i airejar-se també fora dels cicles o de la literatura especials. Adèle no és única.
