Els canvis del gegant asiàtic
Xina, el riu i les pedres
Els grans grups de pressió del país recelen de les noves reformes aperturistes aprovades pel PCX
La història de la Xina es pot construir a partir de les màximes, belles i substancioses expressions que condensen amb una precisió aclaparadora els més intricats problemes de l'existència en les seves diverses manifestacions. S'ha parlat molt del gat blanc, gat negre de Deng Xiaoping. Metàfora del mercat, aquests dies el gat, negre o blanc però xinès en tot cas, desbordarà felicitat davant el banquet que l'espera amb l'anunci que a partir d'ara serà «decisiu», i no «fonamental» ni «bàsic», en aquesta progressió incremental que l'ha consagrat a l'Olimp de la ciència econòmica xinesa.
Amb tot, he de manifestar la meva simpatia per una altra expressió que aquests dies ha recuperat protagonisme: «Travessar el riu sentint cada pedra sota els peus». Així es descriu des dels seus inicis (1978) el procés de reforma xinesa, basat en una experimentació constant, aquí i allà, analitzant els pros i els contres, abans de descartar una actuació o generalitzar-la. Així s'explica la creació d'aquesta nova zona de lliure comerç a Xangai, on s'experimentarà la reforma financera i la internacionalització del iuan abans d'estendre-la a una escala més gran. La Xina és un país gran, demogràficament i territorialment parlant, i això facilita algunes coses, però també hi influeix una cultura que enalteix la recerca i l'estudi, no com a retòrica, sinó com a precondició de qualsevol avanç. Que mig país estigui ara analitzant a consciència les noves mesures no és aliè a aquesta tradició mil·lenària.
El Partit Comunista de la Xina (PCX) es va presentar l'última setmana amb els deures fets, anticipant tota una sèrie de mesures que pretenen donar un nou impuls a la reforma, tant en l'economia, sobretot, com en altres camps, equilibrant una vegada més les opcions entre el que és necessari i el que és possible. El denominador comú suggereix evitar l'estancament i encarar amb decisió mesures que no seran fàcils de fer realitat, perquè trobaran resistències de diversos tipus. Els esforços desplegats fins ara perquè el consum guanyi entitat en el creixement no han resultat satisfactoris. En el tercer trimestre d'aquest any, amb una millora del producte interior brut (PIB) del 7,8%, la demanda interna solament suposa un 0,8%, davant el 4,3% de la inversió. Però perquè el consum arrenqui no queda cap més remei que augmentar ingressos i cedir drets. Els salaris a la Xina creixen a una mitjana anual superior al 10%.
La majoria de les mesures anunciades són financeres, econòmiques, industrials i socials, i han de contribuir a modernitzar el país, a impulsar la urbanització i millorar la qualitat de vida. Algunes d'elles, no obstant, també tenen implicacions d'abast polític, perquè afecten les relacions entre el poder i la societat civil i els mitjans de comunicació, les grans empreses públiques i els bancs, els feus locals, els clans i les oligarquies diverses, inclòs el nervi neuràlgic del dret a la propietat, reconegut constitucionalment fa gairebé una dècada però que exclou la terra, cosa que és motiu de controvèrsia i està en l'origen de part de la inestabilitat que es viu al medi rural, on encara viu gairebé la meitat de la població del país.
El programa de canvis adoptat revela el nivell de consens existent en alguns temes i les dificultats persistents en altres, no solament producte de les diferents sensibilitats que conviuen al si del PCX, sinó també en la mateixa societat. La sempre reivindicada supressió del hukou, el registre urbà obligatori, sense anar més lluny, no rep precisament l'aplaudiment de les classes mitjanes urbanes, temoroses de l'efecte que pugui tenir en la qualitat dels serveis i els preus. Les mesures s'aplicaran de manera progressiva enmig de no poques batalles en la lletra menuda que revelaran posicionaments, a vegades contradictoris, de difícil encaix i que poden restar ambició al que s'ha anunciat.
SIGUI com sigui, el PCX mantindrà intocable el seu paper dirigent, encara que persistiran les veus internes que a tots els nivells reclamen gestos que apuntin a complementar el programa esmentat amb mesures de tipus polític que expressin una mínima capacitat d'evolució. Sense elles, diuen, serà impossible afrontar amb garanties d'èxit els grans desafiaments. Però a la Xina, a l'igual i a diferència d'Occident, els grans grups de pressió, ja sigui per motius corporatius, ideològics o tots dos, tantes vegades acusats per alguns dels grans desequilibris, malbarataments i corrupció, juguen a la contra, defensant la importància que siguin les capacitats públiques i no les privades les que en tot cas s'equivoquin. Si s'ha d'escollir entre la dictadura del partit i la dictadura del mercat, prefereixen la primera, a la llarga, asseguren, no necessàriament més injusta.
