Coscubiela i el dret a decidir del PSC
"L'abecé de la política aconsella pactar abans de donar la batalla parlamentària si el que es vol és consensuar solucions i resultats. ¿O no és aquest el cas?"
D’esquerra a dreta, Pere Navarro, Oriol Junqueras i Artur Mas, el desembre de l’any passat. JULIO CARBÓ
Sempre he respectat en Joan Coscubiela, em cau bé. El conec des dels seus temps de sindicalista i he de confessar que les seves apreciacions respecte la política catalana solien estar inspirades en una profunda preocupació social i defensa dels treballadors i les classes populars. Considero que és un paio d’esquerres amb una pràctica sindical que no s’ha sotmès als imperatius i exigències dels governs de torn. Entre els seus mèrits està haver aconseguit que el fil conductor del seu sindicalisme no es contaminés d’elements exògens a la classe obrera. Altres no poden dir el mateix.
Estic segur que amb en Coscubiela coincideixo en el terreny de les preocupacions socials i probablement també amb tot allò que fa referència a la configuració territorial i política d’Europa, Espanya i Catalunya.
Recentment he pogut seguir les seves declaracions al Canal 3/24 de Televisió de Catalunya. Comparteixo amb ell l’apreciació que el president Mas no té autoritat per liderar el procés sobiranista després d’avançar les eleccions i rebre el sever correctiu de les urnes. També comparteixo amb en Joan la idea que Junqueras va relliscar fins fer-se un bon trau quan va insinuar una paralització a la carta de l’economia del país. Coscubiela, com a sindicalista experimentat sap que representa una vaga general i els dimonis que desperten.
Pero, malauradament, no tot poden ser coincidències quan –segurament arrossegat pel soroll mediàtic d’uns, les ganes de fer mal d’altres o els interessos electorals d’ IC- ens diu que el PSC no és 'creïble' quan manifesta que està al favor del dret a decidir de forma genèrica i, paradoxalment, no fa un pas endavant al respecte. Voldria que en Joan, i també molta altra gent. intentés comprendre la posició dels socialistes catalans.
Un pas al front anant a Madrid a reclamar el punt 150.2 seria un pas al buit sense efectes positius i sí molts de negatius. Un error que només serviria per caldejar encara més el clima de confrontació política i institucional. Una votació que tindria com a conseqüència una derrota i l’aniquilament, de facto, de qualsevol altra sortida tan a curt com a mig termini. L’abc de la política aconsella pactar abans de donar la batalla parlamentària si el que es desitja és consensuar solucions i resultats. O no és aquest el cas? La unilateralitat en la pràctica dels parlaments democràtics no acostuma a donar bons resultats. Un tema de la transcendència política com el que ens ocupa no pot ser fruit ni del tacticisme ni de la improvisació. L’experiència del Pla Ibarretxe ja va ser prou il·lustrativa.
Però, diguem-ho clar. El PSC té tot el dret a decidir sobre allò que és de la seva incumbència com a partit. El PSC té el seu programa, el seu projecte i el seu discurs que s’inspira en un federalisme que cerca una sortida de l’atzucac en una reforma pactada de la Constitució espanyola. El PSC vol assumir la seva responsabilitat com a partit i ho fa alertant la ciutadania sobre aventures i miratges que no duen enlloc. El PSC ha decidit fer viable i intel·ligible la seva opció diferenciada. No ho fa per caprici, creguin-me, si no perquè creu que és el millor pels ciutadans de Catalunya.
