DEFENSORA DE LA IGUALTAT
De quins valors parlem
Ja fa un quart de segle. Un temps dedicat a la lluita a les trinxeres judicial i legislativa, que ha aconseguit fer madurar una fruita tot i que encara no es pugui agafar de l'arbre. La Coordinadora Estatal de Dones Advocades (CEMA) va organitzar el seu primer congrés a Barcelona sota el lema Les agressions a les dones, després del seu naixement el 1987. Aquest era un problema capital. En aquell moment la violència contra les fèmines era, evidentment, un riu subterrani el llit del qual era silenciat i cobert en la superfície per una fullaraca legal i consentida. Les lleis contemplaven el càstig per agressió però sense veure el motor masclista que les propulsava. Les ponències presentades per CEMA aquest any, de tornada a Barcelona, detallen els avanços aconseguits en aquesta matèria, que no són pocs, tot i que passin desapercebuts per a la majoria de la població, encara despenjada d'aquest problema social.
I a aquesta població és bo recordar-li que sense el treball de col·lectius com la CEMA no hauria vist mai la llum la llei integral contra la violència de gènere (2004) i que únicament es podrà anar esgarrapant més drets si les persones compromeses hi segueixen posant el coll. Ni conformar-se amb el que s'ha aconseguit ni deixar-se tenallar per les dificultats existents: simplement veure en la llista el que ja està ratllat i el que queda pendent. Per a les persones llegues en matèria jurídica, la ponència de M. Aránzazu Juan-Aracil Elejabeitia ens arrossega al nucli de la discussió i a per què la violència masclista no encaixa en un Estat de dret. Observa l'advocada sobre el Codi Penal del 1995: «El bé jurídic protegit transcendeix i s'estén més enllà de la integritat personal a l'atemptar el maltractament familiar contra valors constitucionals de primer ordre com el dret a la dignitat de la persona i al lliure desenvolupament de la personalitat». Efectivament, estem parlant de valors en democràcia, és a dir, sense salconduits ni interpretacions injustes basades en la biologia, la tradició o la religió. Si l'apartheid atemptava contra el dret a la igualtat ciutadana i se substanciava amb violència, ¿com voleu que no s'interpreti la violència masclista com la resultant del mateix desequilibri entre iguals?
L'experiència de les advocades de la CEMA va en paral·lel a la progressió experimentada per la societat espanyola des d'aquell 1987 quan sectors de la judicatura reflectien el batec de la societat espanyola que no reprovava actituds contra les fèmines certament reprovables, especialment perquè elles patien la indefensió. I, per a això, s'ha de tornar al mateix concepte de violència masclista. I, a la vegada, acceptar que ens queden moltes milles al davant fins que els passos fets en la legislació trobin justa correspondència en la seva aplicació. Encara falten moltes mesures per protegir les víctimes. Falten recursos, falta preparació en gènere de les persones destacades en aquest sector. I falta sintonia, coregen les advocades coneixedores del panorama, amb les normatives que amb dificultat s'han aprovat o modificat. I aquí va una dada de la Memòria del Consell General del Poder Judicial del 2013: en els casos de violència de gènere el tant per cent de les sentències condemnatòries és molt inferior al d'altres delictes. El 2012, el 49,40%. És l'únic delicte en què les absolucions són superiors a les condemnes. Una altra dada oficial: davant el 78% d'ordres de protecció dictades el 2004, s'ha passat al 66% el 2011. Quan la violència masclista torni a assassinar, no fem tant èmfasi en si ella havia denunciat o no. Anem fins al fons. Els ho devem.
