¿El carrer és seu?

Vint-i-un anys després de la llei Corcuera, que el Tribunal Constitucional va tombar, el Govern es proposa aprovar una llei de seguretat ciutadana. Pretén, entre altres coses, multar per llei comportaments com les concentracions no comunicades davant institucions de l'Estat, la gravació i la difusió d'imatges d'agents de les forces de seguretat en l'exercici de les seves funcions, insultar un policia, exercir o demanar la prostitució en llocs públics, alterar l'ordre públic encaputxat, realitzar escraches, la pertorbació greu de l'ordre en actes públics, enlluernar amb raigs làser conductors de tren o pilots, el botellon quan no estigui autoritzat o les accions que obstaculitzin la via pública. Es tracta de sancionar per la via administrativa en paral·lel a la reforma del Codi Penal. En fi, un extens catàleg de conductes de relleu molt diferent, totes al mateix sac.

ALGUNS D'AQUESTS comportaments estan en l'àmbit dels anomenats drets fonamentals: manifestar-se, concentrar-se o recollir imatges públiques són drets protegits especialment a la Constitució, i la seva regulació, que ho ha de ser mitjançant llei orgànica, té límits per garantir tant el seu exercici com la pròpia seguretat jurídica. L'esborrany d'avantprojecte pretén, doncs, sancionar administrativament algunes conductes relacionades amb l'exercici de drets fonamentals. Paradoxes de la cosa. Per un costat, estem habituats a veure com, quan la regulació administrativa no dóna resultats, els polítics acudeixen a un injustificat i ineficaç enduriment del Codi Penal sense plantejar-se la millora d'aquella; i per l'altre, el Govern de Rajoy es planteja ara castigar administrativament l'exercici d'alguns drets fonamentals. ¿Quin és el problema? Doncs que el règim sancionador administratiu és menys garantista que el penal. En el primer, el ciutadà ha de demostrar la seva innocència (tots som presumptes culpables), i en el segon qui acusa ha de demostrar la culpabilitat (tots som presumptes innocents). Si a això hi sumem les dificultats per al ciutadà derivades dels procediments contenciosos amb l'Administració, la tutela efectiva dels drets en seu administrativa es converteix en un calvari.

És cert que alguns dels comportaments (botellon o ús de làsers), pel fet de ser nous (o no tant), han de ser abordats a la llum dels temps presents. No és menys cert que per avaluar i sancionar la rellevància reprotxable d'un comportament ja comptem amb prou mesures sancionadores -administratives i penals- que fan injustificable un catàleg en què es barregen malifetes de més o menys gravetat i l'exercici de drets democràtics. Fa la impressió que les primeres van de farciment per intentar justificar o dissimular la limitació d'aquests drets.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Per què llavors un avantprojecte com aquest, que aborda una regulació administrativa de drets fonamentals? El progressiu aïllament de la classe política la porta a veure la ciutadania com un enemic, i davant d'això, per la seva part, no cal sinó protegir-se mitjançant l'ús de la coacció. No volen veure que la força pública és pública, del públic, no política, i que no s'hi valen excuses per impedir que un ciutadà a la via pública agafi imatges d'un fet públic o que s'hi manifesti, i davant la institució que vulgui, per protestar del que vulgui sota la protecció de la seva policia, perquè la policia no és ja política (per a la protecció política) com abans, avui és un servei públic de seguretat. Mentre s'acorrala la democràcia amb projectes com aquest per limitar la llibertat d'expressió, també se la va rosegant lentament: encara esperem que el panorama polític espanyol de tota mena de pelatge es plantegi solucions per abordar el repte de la transparència en la gestió pública: com aturar la corrupció, com millorar la llei electoral o com netejar l'abocador del finançament de partits, sindicats i patronals.

PENSIN-HO quan vagin a votar: mal assumpte les majories absolutes, perquè generen democràcies de baixa qualitat. Corcuera ho va intentar també amb una llei de la puntada a la porta que el Constitucional de llavors va tombar. ¿Què passaria avui amb un tribunal clarament polititzat i un president militant del partit del Govern, que té majoria parlamentària absoluta? Ja els pronostico que una cosa molt diferent. Si el Govern de Rajoy s'atreveix amb un projecte d'aquest tarannà, és perquè se sap blindat pel mateix Tribunal Constitucional. Mentrestant, l'oposició trasteja amb el tema perquè, en el fons, es reflecteix en el mateix mirall d'un Govern que juga a fer veure que el carrer és seu.