LA CAVERNA BLAUGRANA
Els rancorosos
"Potser el dolor que afecta Cristiano i Ibra ve d'una falta de serotonina, d'una infància massa humil, d'unes mares garrepes en abraçades o d'una humanitat que no es llança als seus peus"
Cristiano Ronaldo i Zlatan Ibrahimovic, durant el partit Suècia-Portugal, jugat a Estocolm el 19 de novembre passat. /
Goya, Van Gogh, Baudelaire o Nietzsche haurien conformat una curiosa davantera de genis. Enfadats amb el món i perseguits pels seus propis fantasmes, el seu geni creador procedia d'algun fosc lloc. D'una ràbia, d'una incomprensió, d'una falta d'harmonia amb el planeta.
Aquesta setmana hem pogut veure sobre els terrenys de joc dos hereus dels artistes maleïts. Ibrahimovic, un senyor que juga a ser Déu i que en ocasions diu ser-ho, es va trobar al seu davant Cristiano, el multigolejador que a cada celebració entona un grinyolant jo, mi, me, amb mi que posa els cabells de punta als responsables de la seguretat dels estadis.
Cristiano i Zlatan han incubat un odi la mar de productiu. Les exhibicions que se'ls recorden són incomptables a aquestes altures de la seva carrera --permeteu-me dir-vos, sense amagar-vos un joiós somriure, que l'un camina cap als 29, el segon cap als 33-- i cada poc temps deixen un traç memorable.
I sí, ho fan des de l'odi.
Qui sap: potser el dolor que afecta Cristiano i Ibra ve d'una falta de serotonina, d'una infància massa humil, d'unes mares garrepes en abraçades o d'una humanitat que no es llança als seus peus per allà on passen. En qualsevol cas, és una sort que en temps de Youtube puguem disfrutar d'aquestes fúries creatives.També és una sort que a cada moment puguem recordar que Pelé o Maradona mai van desprendre odi amb el seu joc. En ells era una altra cosa, una comprensió natural, una vocació lúdica, un acte de realització personal.
En última instància podríem dir que rancorosos de la talla d'Ibrahimovic, Cristiano o Eto’o mai haurien arribat a la meitat del seu nivell sense la presència de genis superiors en el seu món que els obligaven a lluitar, a mossegar, a jurar en arameu. Mentrestant, aquests genis superiors, aquests Ronaldinhos i Iniestas enterrats en la simpatia de tot un planeta, ni s'adonaven que des d'algun lloc algú els mirava de dia i de nit amb mala cara.
Notícies relacionadesHi ha certa fidelitat poètica en alguns odis. No menys poètica és la indulgència amb què, des de les altures, els contempla Messi.
