Al contraatac
La porta giratòria
Sense escrúpols. Sense ruboritzar-se. Sense complexos. Només cal veure'ls, decidits i ben pentinats, amb el cap ben alt i el cinisme sempre a la punta de la llengua. Definitivament, no ens tenen per res.
Els anglosaxons van escollir una bona metàfora per definir-ho: revolving door, una porta giratòria que es pot transitar amb comoditat escollint la sortida adequada en cada moment. Un és a dins o a fora sense abandonar el cercle del poder. Vostè -és una suposició- és secretari d'Estat, ministre o fins i tot president del Govern i quan el seu partit perd les eleccions el contracten en una empresa amb una suculenta remuneració. Gairebé no té responsabilitat, perquè l'activitat per la qual li paguen no té a veure amb el futur sinó amb el passat. És, aquest sí, un pagament en diferit pels serveis prestats mentre va tenir un càrrec d'autoritat. Un treball en forma de simulació.
Imaginem-nos que una companyia elèctrica espanyola és cobejada per una empresa energètica catalana i una altra d'alemanya. Suposem que vostè és vicepresident d'un Govern que influeix a favor d'una tercera via, la italiana, i, és clar, guanya. ¿Qui el fitxarà quan estigui disponible? ¿Endesa, Gas Natural o Enel? Pedro Solbes és l'únic espanyol en l'òrgan de direcció del grup italià Enel des de l'abril del 2011. Aznar és a Endesa, González, a Gas Natural, Acebes, a Bankia, Zaplana, a Telefónica, Josu Jon Imaz, a Petronor, Ardanza, a Euskaltel, Tocino, al Santander, Roca, a ACS… Per no esmentar Rato, que sempre té una cadira calenta esperant-lo. O dues.
¿És decent que un polític entri a formar part d'una companyia sobre la qual va prendre decisions en la seva etapa pública? Els polítics creen normes sobre sectors estratègics i aquests sabran després agrair-los-ho quan perdin el seu cobejat càrrec públic. Diuen: «És legal». És clar, ja se n'ocupen que ho sigui. Ja veuran com no deroguen aquesta llei.
Anar i tornar
Hi ha exemples d'autèntic virtuosisme a la porta giratòria: tenim el 2004 un secretari d'Estat d'Economia que només tres mesos després de perdre el Govern entra a Lehman Brothers a l'espera que arribin temps millors que satisfacin la seva ambició. I, en efecte, torna per la porta gran convertit en ministre d'Economia: Luis de Guindos. I en casos com el seu és freqüent sentir-los presumir d'una vocació pública tan gran que estan disposats a perdre diners abandonant l'empresa privada. Com si hi haguessin arribat per mèrits propis i no estiguessin preparant ja el seu pròxim aterratge. Aquesta mateixa setmana té el seu exemple: la ministra Mato ha contractat l'empresa de l'exconseller de Sanitat de Madrid Manuel Lamela per privatitzar l'hospital de Melilla. Està imputat per prevaricació, però això són gangues de l'ofici. Avui per tu, demà per mi.
