Els silencis d'un debat polític

El 23 de novembre passat vaig assistir al debat entre Ramón Jáuregui i Joan Coscubiela al Teatre Joventut de l'Hospitalet sobre la reforma constitucional davant les relacions de Catalunya amb Espanya. Vaig assistir a les seves intervencions i a les corresponents rèpliques entre ells. Francament, la intervenció de Coscubiela em va inquietar en la mesura que la seva presència allà era com a diputat d'ICV.Que quedi clar l'afecte personal per Joan i, per descomptat, el meu respecte i fins i tot admiració per la seva trajectòria sindical i la seva brillant i incisiva actuació al Congrés dels Diputats.

Però el dret a la crítica és compatible amb aquest respecte. El primer problema que em va sorprendre és que pretengués justificar l'anomenat dret a decidir, més enllà de concrecions legals, perquè la voluntat de les persones i dels pobles anticipa, amb el seu exercici, els drets que després es reconeixen normativament. I es va referir, com a precedent d'això, al dret de vaga. Dissenteixo d'aquesta al·legació. Perquè, com és evident, la vaga com a fet històric sempre ha tingut un contingut perfectament definit: la cessació del treball per compte aliè per reivindicar interessos dels treballadors.

Per cert, va trigar molt a ser reconegut com a dret: concretament fins als pactes de Nova York del 1966. Avui ningú coneix l'origen i el contingut del dret conegut com a dret a decidir. Perquè, com va argumentar amb encert Jáuregui, és una forma esmorteïda de referir-se al dret d'autodeterminació. Dret que, en cap cas, es pot atribuir a Catalunya. En efecte, a la comunitat internacional s'ha reconegut el dret a la lliure determinació dels pobles, però no a l'autodeterminació. Té lloc en un moment històric completament diferent de l'actual. El reconeixement d'aquest dret té lloc en plena dinàmica anticolonialista, entre el 1960 i el 1966. És a dir, davant la necessitat de resoldre la situació dels pobles sotmesos a la dominació colonial per les potències occidentals, gairebé totes elles vencedores a la segona guerra mundial.

Carta Magna de la descolonització

És a aquests pobles als que se'ls reconeix el dret a constituir un Estat independent de les respectives metròpolis per superar definitivament la submissió en què vivien. Reconeixement que va associat al reconeixement dels drets humans als fins aleshores súbdits d'aquests pobles i, paral·lelament, al dret al desenvolupament i la recuperació dels seus recursos naturals. Tot això dóna lloc a la resolució 1.514 de l'Assemblea General de Nacions Unides, de 14 de desembre de 1960, anomenada 'Carta Magna de la descolonització'.

Per aquesta raó, la resolució parteix del reconeixement "de l'apassionat desig de llibertat que tenen tots els pobles dependents i el paper decisiu d'aquests pobles en la consecució de la seva independència". I el text de la resolució és clar i contundent sobre això. Per raó de "la subjecció de pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangera", se'ls reconeix el dret de lliure determinació" perquè els pobles dependents puguin exercir pacíficament i lliurement el seu dret a la independència.

Ja posteriorment, en els pactes de Nova York del 1966, en ple desenvolupament de la descolonització, es torna a reconèixer en l'article primer que "tots els pobles tenen el dret de lliure determinació". Però, això sí, partint de l'ideal de l'ésser humà lliure, en el gaudi de les llibertats civils i polítiques i alliberat del temor i de la misèria". L'abast jurídic d'aquest principi ha estat analitzat pel Tribunal Internacional de Justícia respecte al Sàhara Occidental (1975) i Timor Oriental (1995). És molt evident que res d'això té a veure amb la Catalunya actual.

Amb el partit més representatiu de la dreta

A més em va sorprendre que, durant la seva exposició, ometés tota referència als partits i coalicions com la d'ERC i CiU, que són les que han posat en marxa i condueixen el procés a la pretesa independència. Procés al qual s'ha sumat, al meu parer erròniament, ICV. Algú que desconegués l'espai polític català, podria entendre que aquest procés ha estat creat i és conduït per ICV. Resulta preocupant que un diputat d'ICV plantegi el confús i inconsistent “dret a decidir” ocultant que el procés en qüestió està guiat, amb les ambigüitats oportunes, pel partit més representatiu de la dreta catalana --Convergència Democràtica--, amb el necessari suport, donada la seva debilitat parlamentària, d'ERC. Així resulta dels acords parlamentaris que es refereixen a la transitorietat jurídica fins a arribar a estructures d'Estat i altres formulacions que expressen clarament la voluntat de secessió respecte d'Espanya, amb independència del marc democràtic vigent.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Coscubiela no pot ocultar en un acte públic amb aquest objectiu que aquesta dreta és la que està retribuint a alts càrrecs de la Generalitat amb sous anuals molt superiors a 100.000 euros, mentre al·lega cínicament que "Espanya ens roba", que aquesta dreta està desmantellant el sistema públic de salut --quan el temps mitjà d'espera a Catalunya per a una intervenció quirúrgica ha augmentat un 30%--, que els alts càrrecs del govern d'aquesta dreta incompleixen impunement la llei d'incompatibilitats, com ha advertit l'Oficina Antifrau davant el 'cas Padrosa', que aquesta dreta que manté en els seus càrrecs electius imputats per corrupció, com Oriol Pujol, o responsables polítics dels Mossos davant abusos policials inadmissibles en un Estat de dret, que aquesta dreta va derogar immediatament després d'arribar al poder el Codi Ètic de la Policia aprovat pel 'conseller' Saura, i així successivament.

Amic Joan, no pot ocultar-se que esteu aliats, es digui com es vulgui, amb els que us faran pagar un alt preu per un projecte que, diguin el que diguin, no té cap més finalitat que trencar la convivència a Catalunya i, per descomptat, segregar-se d'Espanya. No és aquest, segons el meu pare, el projecte que correspon a ICV-EUiA, partits d'esquerra, que han d'aglutinar les classes populars i plantejar-se com a horitzó principal i gairebé únic superar la falta creixent de llibertats i acabar amb les desigualtats socials.