Joventut, ni diví ni tresor
¿Doncs què esperàvem? Durant aquesta setmana, molts actes i xerrades al voltant del Dia Internacional contra la Violència de Gènere s'han centrat en els joves. Al II Memorial Hortènsia Alonso, que va tenir lloc a Lleida, van quedar al descobert les vergonyes d'uns adolescents que ni tan sols saben que la violència masclista existeix. Però la primera pregunta se l'han de plantejar els adults, desemmascarant la sorpresa perquè el relleu generacional no ha descartat de les seves relacions la violència masclista en qualsevol dels seus graus i manifestacions.
En una ullada a la nostra societat percebem clarament l'absència de representació de les noies i els nois. La conseqüència és que no se'ls possibilita -el seu explotat passotisme també té un context i un perquè- la participació en la construcció de la que hauria de ser una societat més igualitària i respectuosa. A la joventut se li impedeix elaborar la seva identitat i replicar als adults amb uns models que, mirall d'ella mateixa, són plurals. No els queda cap altra solució, doncs, que girar-se cap al món dels adults. Allà, la violència i la confrontació s'alimenten i guanyen terreny davant la dialèctica. La violència exposada als mitjans de comunicació, en les arts, la política i l'economia òbviament es palpa en les relacions internacionals, en les de patrons i treballadors, en la del poder amb els ciutadans. I, naturalment, en la dels homes sobre les dones, l'ou del qual surten totes les larves.
En aquest mirar cap al costat adult, els joves agafen exemple dels models empaquetats pels interessos adults, vegeu la indústria audiovisual o musical. Sense dir ni piu, tothom es dedica a disseminar l'últim vídeo poc constructiu. O -en el cas que ens crida ara l'atenció- les situacions de violència de gènere dels joves mundialment coneguts sense que el terme, reconegut de forma jurídica, tregui el cap ni el fet quedi reprovat. Una anècdota a la qual la seva falta d'interpretació és en realitat la seva interpretació.
Notícies relacionadesEls adults van més enllà. Posen a l'aparador aquestes conductes violentes i reprodueixen els patrons de desigualtat en aquestes icones. I, en general, incrusten al terme jove el de conflictiu. D'aquesta manera, aquests nois i noies surten als mitjans per conductes associades a la violència, drogues, alcohol, soroll, agressió, o falta de preparació. Només de tant en tant n'apareix algun en una situació positiva. Però de la vida general d'aquesta joventut, tan extrema, anodina o rica com la dels adults res de res. Si en algun moment, en un telenotícies o en una pàgina d'un diari irromp l'assassinat masclista d'una dona, aquesta imatge de víctima i de màxima desigualtat es pot compensar a prop amb informacions en què les dones són actores i protagonistes. Amb els joves no passa el mateix perquè com que no tenen papers principals en els sectors actius de la societat, resulta més difícil projectar-ne una imatge. I si es tracta d'esport, només llueixen les joves estrelles a les quals, en algunes ocasions, només s'identifica amb el luxe i el faig el que vull.
La recerca del seu espai es complica i, per aquesta circumstància, topen amb la violència sense saber què i per què. No només els esclata a la cara l'assassinat masclista de les persones adultes sinó que comencen a quedar a mercè d'aquestes formes subtils d'agressió contra les dones que acaben conduint al desastre: publicitat sexista, humor sexista, invisibilització, anul·lació i control de les dones. ¿I si tinguessin l'oportunitat de mirar cap a si mateixos?
