L'emperador anava nu

Hans Christian Andersen va escriure molts contes. En un d'ells, El vestit  nou de l'emperador, explicava la història d'un alt mandatari, més presumit que ningú, i que col·leccionava vestits, i cada cop en volia més, i més bonics, i més cars i vistosos... Fins que van arribar dos espavilats que li van fer creure que disposaven d'una tela, la més bonica que mai s'hagués teixit, i que tenia la propietat de fer-se invisible als ulls de les persones ximples o dolentes.  A canvi d'un bagul d'or i pedres precioses els farsants van fer veure que teixien i van lliurar a l'emperador l'hipotètic vestit. Tothom, per por a ser titllat de dolent o ximple, cantava les mil virtuts del vestit, començant pel mateix emperador.

L'emperador, amb el seu nou vestit, o sigui ben despullat, es va presentar davant les persones més importants de l'imperi. I tothom li deia que era molt elegant, i amb un gust exquisit. Fins que una xiqueta petita va dir, si no hi porta res al damunt, i un altre xiquet ben menut va dir, però si va despullat... I llavors tothom va veure clar, fins i tot l'emperador, que anava nu i que havia fet el ridícul més espantós que es podia imaginar. La innocència dels xiquets no era compatible amb ser dolents o ximples. I tothom va obrir els ulls.

D'aquí la dita, «el rei va nu», que s'aplica a qui, tenint un poder màxim, és vist en un moment determinat amb una limitació que fa dubtar de la seva autoritat.

I el conte em ve al cap quan penso en la situació actual de Catalunya i la reacció de determinades personalitats del país, dels àmbits més diversos,  des de polítics fins a empresaris, passant per periodistes i clergues dels més alts nivells, és a dir, allò que es coneix com l'establishment i que insisteixen en qüestions tan inversemblants i utòpiques com una suposada tercera via per resoldre els problemes d'aquí amb la complicitat dels d'allà. Però és que els que manen allà mai han volgut resoldre cap dels problemes dels d'aquí. És més, on es troben bé els que manen allà és precisament posant pegues als d'aquí. Però l'establishment viu en aquest núvol d'il·lusió i dóna per segur que això s'arreglarà amb una mica més de finançament, i potser alguna concessió cultural i lingüística per acabar de donar forma a l'oferta que el poble català, temorós com és, acceptarà. I llavors respirarà alleugerit.

I ves per on que això ja no va per aquí. Perquè han sortit molts xiquets i xiquetes que han dit i explicat que l'emperador va nu. Que l'emperador ja no viu la realitat del moment i que això ha canviat. Que els paràmetres que fan funcionar aquesta societat són uns altres, i que gent que sempre havia pensat i envejat els vestits de l'emperador, ara ja s'adona que l'emperador va nu i que és lleig i ridícul.

Quan a Catalunya surten dos milions de persones al carrer per dir prou i ho fan sense incidents, de manera transversal, des de baix, ja no es pot fer broma d'algunes coses. Aquí hi ha un moviment que està fent bellugar els fonaments i les estructures d'aquest establishment  i que no es conforma amb solucions provisionals o maldestres invents que, a més, reprodueixen els problemes de sempre.

La tercera via va morir fa molt de temps. El dia que el president Maragall va impulsar l'Estatut aprovat pel Parlament el 2005 amb la complicitat d'ERC, IC, el PSC i CiU, el dia que Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas van defensar l'Estatut a les Corts, fins i tot el dia que el president Mas va anar a la Moncloa a pactar l'Estatut amb José Luís Rodríguez Zapatero, això de la tercera via podia haver resultat creïble, i potser, una opció a considerar. Tanmateix, el ribot d'Alfonso Guerra al Congrés, la campanya furibunda del PP contra l'Estatut amb la recollida de signatures i la posterior presentació del recurs d'inconstitucionalitat, i finalment la sentència del Tribunal Constitucional van enterrar definitivament l'Estatut. I també la tercera via, mal que els pesi. Quan Rubalcaba a la darrera conferència del PSOE proclama el seu federalisme i dóna una mínima, molt, molt mínima esperança als de la tercera via, ho fa amb la convicció absoluta que els catalans mai podrem votar per decidir el nostre futur.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè, QUE algú m'expliqui, si pot, com es pacta una consulta amb l'Estat si 3 dels 4 principals partits que governen o aspiren a governar Espanya ja han dit que mai aquesta opció serà considerada. ¡Mai! És clar que això ja et tanca totes les portes, i per tant aquells que defensen que només es pot fer la consulta a partir de la suposada legalitat existent, accepten que, com que no hi haurà permís, no hi haurà consulta. I aquí es constata que la tercera via fa temps que és un cadàver.

És clar que, a diferència d'altres ocasions, hi ha hagut molts xiquets, d'ànima neta i que ni són dolents ni ximples, que han dit que l'emperador anava nu. I potser és hora que l'emperador s'adoni que va nu, perquè si no es podria constipar. Expresident del Parlament.