L'error del Tata

Siguem clars: la culpa no és del Tata. Es va trobar, i no exagerem, amb el vestidor més saciat de la història del futbol. Busqueu als llibres un altre club amb vuit campions del món i vuit campions d'Eurocopa --quatre d'ells per partida doble--. Busqueu alguna altra plantilla que acumuli les rèpliques en miniatura de 31 Champions i 28 Mundials de clubs. I busque-los, a més, en l'era moderna, la dels contractes gegantins. Tampoc cal que us esforceu gaire i sumeu-vos a una conclusió: la fam ni hi era ni se l'esperava.

Es podria argumentar que aquests títols són la majoria cosa d'un petit grup de futbolistes. Precisament d'aquí ve el problema. És el mateix grapat de futbolistes que miren el Tata des de les altures, el mateix grapat de futbolistes que porten el timó del vestidor, el mateix que decideix la intensitat en els entrenaments, el que tria quines setmanes es competeix i quines setmanes toca passeig. Deixeu que us expliqui un secret: en un grup com aquest, el llistó d'esforç del vestuari no el marquen ni Jordi Alba, ni Song, ni Alexis, ni Neymar. El llistó el fixen els pesos pesants, els mateixos que mantenen un equilibri de poder respecte al Tata similar al dels Estats Units amb Burkina Faso.

En realitat, Martino estava venut des del dia en què el secretari tècnic i el president van decidir que el nucli dur no es tocava. Que Sex i Piqué seguien sí o sí. Si compartiu la peregrina idea que aquestes sortides eren irrealitzables, que violentaven algun valor sacre de la mil·lenària societat catalana, permeteu-me que posar més noms: Pedro, Alves, Mascherano, Pinto. Per no parlar de la jubilació daurada del Gran i Gloriós Capità. El Barça va cometre un error de Primer de Futbol al pensar que la qüestió eren els noms i no la fam. Molts, moltíssims futbolistes de Primera li haurien anat de meravella a l'equip: la seva fam hauria esperonat el vestidor, hauria remogut dinàmiques. Però la directiva va actuar com una vella cobdiciosa amb els seus campions, va actuar com si mai hagués existit l'estiu del 2008, quan van deixar el club Ronaldinho i Deco, a més de set tíos més. I aquest estiu tot va seguir igual, excepte --ja és mala punteria-- per l'adéu de Thiago i Abidal.

(No us avorriu, que ara és quan arriba el Tata).

Tenint en compte que Martino no podia fer foc nou i edificar sobre un equip verdaderament afamat i ambiciós, li quedava una sola carta: atacar la jerarquia. I aquí és quan el nostre Tata, a qui professem molta simpatia i tot el respecte, ha demostrat no estar a l'altura. Aquesta temporada no ha pres ni una sola decisió, ni una, que amenaci l'estatus dels pesos pesants. Hi ha només algunes suplències d'Iniesta o de Sex --de l'un per l'altre-- i canvis forçats per les lesions. Ha estat aquí, alineant, quan el Tata ens ha recordat que els millors jugadors que havia entrenat en la seva vida eren Maxi Rodríguez i Valdez.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Algú hauria d'explicar-li a Martino que el mal joc del seu equip durant aquests tres mesos era una gran ocasió. Algú hauria de demanar-li que deixi d'entrar al vestidor com ho faria un noi de 15 anys al 'backstage' de Victoria’s Secret. Algú hauria de dir-li que Burkina Faso té una sola oportunitat en aquesta partida: agafar el tauler del Risk, donar-hi un cop de puny, llançar pels aires desenes de fitxetes i deixar quatre tios fora de la convocatòria. En aquesta casa ho hem vist. Ho va fer Cruyff, i anys després, ho va repetir Guardiola. Tots dos tenien Primer de Futbol.

http://lacavernaazulgrana.com