El martiri de Mas

Abunden les novetats editorials de, per a i sobre les personalitats polítiques en actiu. El fenomen no és nou. A Jordi Pujol, exercint de president, algú el va anomenar virrei de Catalunya; Pilar Rahola ens va encasquetar un text èpic en què un edulcorat Artur Mas, sense espasa, esdevenia rei; un servidor de vostès, sense anar més lluny, no va dubtar a criticar àcidament el joc parlamentari i les aparences de Duran Lleida. Altres han retratat José Montilla i molts Maragall... Doncs bé, fullejo EL PERIÓDICO i llegeixo un titular que no deixa de sorprendre'm per patètic: "Van per mi", ens explica Artur Mas a les pàgines d'un llibre --de títol altisonant i de gènere semibiogràfic-- en què conversa amistosament amb la filòsofa Teresa Pous. 

Perdoneu-me però aquest “van per mi” en boca del president em resulta excessiu i pretensiós. La pràctica de la política té preu i inconvenients. L'individu que per vocació, o per interès, decideix sortir a la palestra pública sap perfectament a què s'exposa. Qualsevol dirigent polític que es valori ha d'interioritzar, o ho hauria de fer, que a partir d'aquest instant es pot convertir en blanc d'ires, en objectiu a abatre, a criticar.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Recordeu: van anar per Adolfo Suárez, van anar per Felipe González, van anar per Zapatero i avui van --amics i adversaris-- per Mariano Rajoy. Desgraciadament, ens agradi o no, les coses són així i així van ser amb Azaña i Companys, entre molts altres. ¿En voleu més? Des dels altaveus de certa crema nobiliària van atacar la gestió i figura de Jordi Hereu fins a fer-li la vida impossible. Des de l'humor, pagat amb diner públic, s'ha jugat a ‘desconstruir’ la imatge del Rei, de Pere Navarro o de Duran Lleida amb una ‘intensitat’ especial no aplicada a tercers. La cosa ‘va de soi’, que diria un francès.

El “van per mi” d'Artur Mas em sembla pueril en excés, simple. No sé si l'afirmació del president és un estratagema publicitari de cara a les vendes del llibre per Nadal. No sé si aquestes paraules són un nou intent de rescabalar-se del deteriorament d'imatge que reflecteixen les últimes enquestes del CEO... Tant me fa. La talla i la vàlua dels personatges públics, siguin estadistes o polítics rasos, no es mesura mai amb les invectives, les mentides i les crueltats que branden els seus enemics. Es mesura a partir de l'autoritat moral que és capaç de projectar positivament a la ciutadania. El recurs al martirologi i la peneta no cola, diu poc de qui s'hi acull i no s'enforteix, fa peneta.